Així fa de mare

Leticia Garcés: "És un privilegi que els fills es portin malament amb els pares"

Pedagoga, especialista en parentalitat positiva i mare del Danel i el Joel, de 17 i 12 anys. És fundadora del centre d’orientació familiar Padres Formados i publica ‘Infancia bien tratada, adolescencia bien encaminada’ (Desclée De Brouwer). www.padresformados.es i padresforma2 a Instagram

BarcelonaEl cervell de l’adolescent està en obres, està a mig construir. És una època en la qual l’adolescent busca la novetat, el plaer immediat, sense mesurar bé els riscos ni pensar en les conseqüències negatives de les decisions que prenen. Tot això seria un drama si l’adolescent no tingués al costat un adult conscient dels seus canvis i compromès amb la seva educació.

Ja els pots avisar, ja, que els adolescents van sempre a la seva.

— En lloc de queixar-te que el fill adolescent és un egoista, sigues una mica més empàtic i així ell tindrà més oportunitats de mostrar-se d’una altra manera. Les segones oportunitats sempre són necessàries.

Cargando
No hay anuncios

Segones, terceres, quartes, cinquenes...

— Després de sembrar temps, atenció i molt amor durant la infància, finalment ha arribat l’adolescència dels meus fills. Però jo no la visc com una etapa complicada. L’adolescència té més a veure amb nosaltres, els pares, que amb els fills. Té a veure amb els recursos emocionals i personals amb els quals arribem a l’adolescència.

Cargando
No hay anuncios

Mai m’ho havia mirat així.

— Es tracta de saber si hem après a escoltar-los, o si podem expressar les nostres emocions, o si mostrem interès per les seves inquietuds, o si sabem posar límits i acompanyar-los en les seves pors i frustracions. Mira, hi ha una cosa que jo valoro molt, encara que sovint no m’agradi.

Cargando
No hay anuncios

Quina?

— Una cosa que identifico com un dels fruits de l’educació que he donat als meus fills, i això és quan ells em posen límits.

Cargando
No hay anuncios

Ells et posen límits a tu? No ha de ser al revés?

— Sí, esclar, al revés també. Els límits que imposem els pares generen seguretat, són protectors i serveixen perquè els fills prenguin decisions. Els límits són importants, vinguin d’on vinguin, els posi qui els posi.

Cargando
No hay anuncios

Per exemple?

— Quan un fill em diu "Mama, no vull parlar d’això que ha passat" o em diu "No m’agrada que parlis de les meves coses amb altres persones", el que està fent és expressar allò que sent, allò que pensa o allò que vol, i ho expressa perquè sap que serà escoltat. Si un fill no et posa límits quan sent que no el respectes, segurament és perquè no et veu a tu marcar límits a altres persones. Per tant, pregunta’t si acostumes a dir que sí a tot per por de quedar malament.

Cargando
No hay anuncios

Al teu llibre dius: "Entén-te millor a tu mateix i entendràs millor el teu fill".

— El primer que he volgut fer sempre ha estat revisar la pròpia capacitat d’autoregulació emocional, la meva relació amb la parella o la manera com m’enfronto als conflictes. No té massa sentit que pretengui ensenyar als meus fills una cosa que jo no he aconseguit entendre o dominar. I, certament, tampoc no necessito tenir una gran capacitat de gestió emocional per educar els meus fills. N’hi ha prou amb la voluntat d’anar millorant cada dia, de ser conscient quan cometo errors i de com desitjo que sigui la nostra relació. Ben mirat, és un privilegi que els fills es portin malament amb els pares.

Cargando
No hay anuncios

Un privilegi? Ara m’he perdut. Explica-m’ho.

— Quan un nen es porta bé a l’escola i malament a casa acostumem a pensar que hi ha alguna cosa que estem fent malament.

Cargando
No hay anuncios

I no és així?

— Jo ho visc com un privilegi, en el sentit que ¿qui hi ha que sigui millor que jo per ajudar el meu fill quan se sent malament? o ¿qui millor que la mare o el pare per acollir un nen quan no s’està expressant bé perquè no se sent bé?

Potser educar és, bàsicament, ensenyar a regular les emocions.

— Hi ha moltes situacions en les quals els fills mostren la seva manca de regulació emocional, però això no és dolent. Si durant la infància aprofitem els conflictes que van sorgint per entrenar les diferents competències emocionals, és a dir, la consciència, la regulació, l’autonomia, les competències socials, si treballem en tot això, quan arribi l’adolescència podrem comptar amb aquestes habilitats i tots plegats ens sabrem adaptar millor a les noves situacions.

Ets tossudament optimista.

Cal donar la benvinguda als conflictes familiars i viure’ls com una oportunitat per millorar. Els conflictes reforcen els llaços, fan que els nostres vincles siguin més honestos. Els dies dolents també són part de la convivència.