Els primers auxilis que salven vides

La pel·lícula dels fets va passar molt de pressa. Jessica Laragnou era a la cuina i els nens al menjador. I de sobte la mare va veure que el Marc, que ara té 5 anys i llavors en tenia 1, s’estava ofegant amb un tros de poma que menjava. Estava ajagut a terra, mentre el seu germà continuava jugant al costat, perquè eren tan petits que no sabien verbalitzar si passava res.

La Jessica recorda que va actuar amb rapidesa. I amb els nervis empenyent-la a reanimar el Marc, que canviava els colors habituals de la cara pel morat. “Li vaig focar els dits a la boca per extreure’n el tros de poma”, diu la mare. Com que no se’n sortia, va continuar donant-li cops a l’esquena. I com que tampoc era efectiu, va posar-lo cap per avall, “tipus conill”.

Quatre anys després, la Jessica recorda com va anar alternant les tres maniobres, ara l’una, ara l’altra, fins que al final el Marc va expulsar el tros de poma. I el problema es va acabar. “Però per a mi tot havia començat, perquè em vaig adonar que no en sabia res, de primers auxilis”, admet.

Amb la calma va entrar a internet (oh, el doctor internet!) i, navegant per la xarxa amb la cerca obstrucció respiratòria, va llegir el que intuïa, que no havia fet res bé. “Quan li havia posat els dits a la boca, li hauria pogut tancar del tot la respiració”. Els cops a l’espatlla i girar-lo cap per avall tampoc havien estat correctes. “Així que va ser un miracle que el Marc tragués la poma”. Ho diu i encara s’esgarrifa quan hi pensa.

Per això, el pas següent va ser buscar informació sobre cursos de primers auxilis per a pares. “Amb la meva parella vam anar un dissabte al matí, durant tres hores i mitja, al Taller de Primers Auxilis per a Mares i Pares que organitza l’Hospital Sant Joan de Déu”, i que imparteix l’excap de pediatria Jordi Pou, ja jubilat.

UNA BONA FORMACIÓ

Com mostra la imatge d’aquest reportatge, a l’Hospital Sant Joan de Déu, quatre dissabtes a l’any, des de les 9.30 fins a les 13, el pediatre Jordi Pou comprova com els falsos mites sobre les atencions primàries continuen ben vigents. “S’han estès no sabem com ni per què, però una gran part de la població continua pensant que és ciència”, diu. Per això, amb els ennuegaments, la primera reacció dels pares és començar a tustar l’esquena o posar els dits a la boca del nen, però el que s’hauria de fer és deixar que la criatura estossegui, perquè acabi expulsant el tros de menjar sol.

Això mateix passa en moltes altres situacions més enllà dels ennuegaments, com les cremades i la febre. “Damunt d’una cremada, per què la gent creu que s’hi ha de posar pasta de dents?” Al taller, el pediatre diu ben clar que el primer que s’ha de fer sempre és refredar la ferida, amb aigua, durant una estona, cinc o més minuts. I no posar-hi res més a sobre. Segons com sigui la gravetat de la cremada, caldrà dirigir-se tot seguit (després d’haver-la refredat sota l’aixeta) a l’hospital o al centre d’atenció primària que tinguem més a prop.

Amb la febre “els pares senten pànic perquè creuen que una febre alta pot provocar encefalitis o meningitis i, en realitat, seria al revés; és a dir, la malaltia faria venir febre”. El cas és que, al taller, el pediatre argumenta que la febre és un mecanisme termoregulador del cos, perquè l’organisme indica que hi ha una infecció. Per tant, “la cosa important no és la quantitat de febre sinó saber la causa que la provoca i també observar com està el nen”, explica el pediatre.

Una altra història ben diferent, i curiosa, són els cops al cap. Quanta literatura mal entesa! “Perquè s’ha estès la idea que, després que la criatura s’hagi donat un cop al cap, no se l’ha de deixar dormir!”, s’exclama el pediatre. “He rebut trucades de famílies a les nou de la nit que em deien que el seu nen s’adormia després d’haver caigut a la tarda i haver-se clavat un cop al cap, i em preguntaven què havien de fer”, explica el pediatre.

La resposta és planera: “A les nou, o més tard, les criatures és normal que tinguin son, s’hagin donat un cop al cap o no”. És a dir, amb els traumatismes al cap el pediatre explica que s’ha de vigilar la criatura durant les primeres sis hores, i estar alerta que no entri en una fase de son anormal, que llavors podria ser una entrada gradual en coma. Tret d’això, si el nen ha continuat bé després del cop, a la nit “és normal que vulgui dormir”.

Totes aquestes explicacions, i d’altres, el pediatre Jordi Pou les argumenta durant la primera hora del taller de formació. El temps restant, divideix els pares en tres grups perquè comencin a fer les pràctiques, que es fan amb ninos als quals practicaran el boca a boca, i que reaccionaran segons si ho fan bé o no, perquè se’ls infla el tòrax si els arriba bé l’aire.

Una altra pràctica està destinada a fer embenatges en cas de ferides, situació en què intervenen les infermeres de l’hospital, que també participen en el taller. “Quan comencem i acabem el taller passem als pares i mares una enquesta en què han de respondre preguntes sobre com s’ha de reaccionar davant les situacions de primers auxilis”, afegeix el pediatre Jordi Pou. “Ells mateixos s’adonen de l’evolució que experimenten durant les tres hores i mitja que dura el taller, perquè el que responen quan l’acaben no té res a veure amb tot el que havien escrit just quan el començaven”, conclou el pediatre. Que important que és formar-se!

Falsos mites dels primers auxilis

La metge de família Marta Expósito, membre de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, assegura que no és cap exageració afirmar que els pares haurien d’estar formats en primers auxilis. Com a mare de tres fills, de 10, 8 i 6 anys, li ha passat “de tot”. Actualment, la Marta ja ha format els seus tres fills en aquests coneixements, però també els companys de classe de l’escola on estudien, El Colomer, de Bigues i Riells, i també els pares i mares del centre escolar. Ella mateixa fa un repàs dels casos més importants.

• Ennuegaments Què es fa malament? S’acostuma a picar a l’esquena, posar les mans dins la boca o fins i tot tombar cap per avall la criatura. Què s’ha de fer? Deixar-los estossegar, perquè expulsin el que els ennuega. Si, malgrat això, no ho fan, llavors s’han de fer cinc cops entre els omòplats. El pas següent serà practicar la maniobra de Heimlich, que és la pressió a l’abdomen, que es fa amb les dues mans i en criatures que tenen més d’un any. Si és un lactant (de menys d’1 any), llavors s’ha de pressionar el tòrax, és a dir, entre els dos pits. Ara bé, abans de res, el primer pas és deixar que la criatura tussi, perquè és el mecanisme d’expulsió natural.
• Ferides Què es fa malament? Posar-hi aigua oxigenada, que provoca crosta i reacció de la pell, i per tant la ferida costa més de curar-se. Tampoc s’ha de ruixar amb alcohol. Què s’ha de fer? Rentar-la amb aigua i sabó i quan la ferida queda neta, desinfectar-la amb clorhexidina, que és transparent i permet veure com evoluciona. Si la ferida és amb hemorràgia, cal tapar-la i pressionar-la amb una gasa fins que deixi de sagnar. Després mirarem si hi calen punts.
• Cremades Què es fa malament? No s’hi ha de posar mai pasta de dents, ni pòsit de cafè ni iogurt, perquè la ferida es pot complicar. Què s’ha de fer? Ruixar-la amb aigua tèbia durant uns quants minuts, i després posar-hi a sobre un paper o una gasa humida. Després caldrà que un especialista l’observi perquè en valori la gravetat.
• Cops al cap Què es fa malament? No deixar dormir la criatura quan arriba la nit i han passat hores de la caiguda i el cop. Què s’ha de fer? Si la criatura ha continuat fent vida normal després del cop al cap, és a dir, no ha perdut el coneixement, i l’altura des d’on ha caigut no és alarmant, l’única cosa que s’ha de fer és posar gel sobre el cop.
• Febre Què es fa malament? Espantar-se excessivament i no esperar les primeres hores tan bon punt apareix la febre per observar quina malaltia la causa. Què s’ha de fer? Quan hi ha febre, el primer consell és paciència, perquè durant les primeres 12 hores és difícil saber-ne la causa. A més, hi ha èpoques de l’any, com l’hivern, en què apareixen i desapareixen en tan sols dos dies. Per fer-la baixar, un bon consell és banyar la criatura amb aigua tèbia, mai freda, perquè els canvis de temperatura sobtats no són recomanables a aquestes edats. D’altra banda, el mite que assegura que, com més malalties i febres passa una criatura, més fort té el sistema immunològic, és això: un mite i ben fals.
• Vòmits i diarrees Què es fa malament? Pensar que a la farmàcia hi trobarem medicaments que els aturen. Què s’ha de fer? Res. Tenir paciència i no forçar les criatura a menjar res fins que no passin 12 hores; l’única cosa, en tot cas, és sèrum, begut a petits glops, i veure com ho va acceptant el cos. Si a més dels vòmits hi ha diarrea, els consells són els mateixos, però passades les primeres 12 hores el menjar ha de ser dieta tova (arròs, pastanaga i poma al forn durant 2 dies). Si la situació es complica, cal visitar un centre hospitalari.
• Sagnat al nas Què es fa malament? Fer-los tombar el cap enrere, perquè així s’empassen la sang, que va cap a l’estómac. Què s’ha de fer? Just el contrari. Fer-los posar el cap endavant, i que es pressionin el nas, fent la pinça amb dos dits, des de l’arrel del nas, que és just entre ull i ull. Si el sagnat és important, es pot aplicar fred a la zona, amb un glaçó embolicat en un drap, al mateix naixement del nas. En pocs minuts el sagnat s’hauria d’aturar. Si no, cal anar al centre d’atenció primària.