"La primera acollida és com tenir el primer fill"

BarcelonaAcollir un infant és un gran repte emocional. Encara que hi hagi il·lusió i ganes, sorgeixen pors, dubtes i inseguretats. Actualment, a Catalunya hi ha 1.256 infants menors de sis anys tutelats per la direcció general de Prevenció i Protecció de la Infància i l'Adolescència (DGPPIA) i només 787 famílies en la modalitat d’acolliment de família aliena. Davant d’aquest context, la voluntat de la Mari Carmen Ruiz i el José Perea va ser clara: acompanyar i donar una segona oportunitat de vida a aquests infants, perquè puguin créixer en un entorn sa. Sota aquesta premissa, fa set anys van decidir convertir-se en família d’acollida. 

La primera acollida va venir per casualitat. La Mari recorda que en aquell moment, l’any 2018, tenia un centre d’estètica amb la seva filla i una clienta els va enviar una foto amb un bebè i els va dir que es necessitaven moltes famílies d'acollida. “La meva filla em va insistir i em va dir: si us plau, provem-ho” i no s’ho van pensar més: van endinsar-se en el procés d’entrevistes per poder-se convertir en família d’acollida. Uns mesos més tard es van consolidar com a família d'acollida d'urgència —per a infants d'entre 0 i 6 anys— i van acollir el primer infant.

“La primera nena d’acollida és com el primer fill", diu rient la Mari, i recorda que l’experiència va ser tan bonica i enriquidora “que es va convertir en una cosa addictiva”. El pare, el José, ho reitera: “L’experiència va ser tan bona que vam decidir continuar ajudant més infants”. L’objectiu dels dos era ben clar: contribuir a fer que aquests nens, el dia de demà, siguin persones amb un futur. 

Els primers anys de vida d’un infant són primordials per al seu desenvolupament, tant físic com mental. El matrimoni es va adonar que tot el que sempre els havia envoltat —la família, la casa, els amics— estava sincronitzat i funcionava sol. En canvi, aquests infants venen del no-res i carreguen amb una motxilla plena de carències. “Hi ha un altre món més enllà de la teva bombolla”, expliquen, i la idea de poder oferir una família i omplir d’amor aquests infants els va semblar la millor manera d’ajudar-los. “T’adones que estàs contribuint en un acompanyament necessari i això t’omple de satisfacció”, assegura el José. 

En aquesta primera etapa com a família d’acollida d’urgència, des de l'any 2018 i fins al 2022, van passar quatre nadons prematurs per casa seva. “Són nens que necessiten molta més atenció, més amor i una implicació més gran”, detallen. Per això, la Mari i el José van decidir acollir infants de només uns dies de vida, perquè és precisament en aquesta primera etapa on més necessiten una família: “necessiten uns braços, una llar”, subratlla la Mari.

De l'acollida d'urgència a l'acollida permanent

Després de quatre acolliments d’urgència, el 2022 van decidir fer un pas més endavant i canviar de projecte. Es van convertir en família d’acollida simple —quan la família biològica no pot fer-se càrrec del menor durant un període més llarg— per poder acollir de manera estable l’infant de sis anys amb qui viuen actualment, amb la voluntat d’oferir-li una cura a llarg termini.

La Mari i el José expliquen a l’ARA com ha estat el procés d’aquests tres primers anys amb l’infant: des del suport emocional i les visites als psicòlegs per treballar les experiències doloroses i traumàtiques, fins a com ha sigut per a l’infant sortir de la situació d’hipervigilància i alerta constant i aconseguir que se sentís segur amb ells. “El procés ha estat llarg i ple de reptes”, asseguren.

Quan l’infant va arribar a casa del matrimoni amb només tres anys, era un nen que s’espantava de tots els sorolls: sortia corrents només sentir el so del timbre i s’amagava per la casa. La parella explica que, amb els anys, la transformació ha estat abismal i, actualment, l’infant viu plenament integrat amb la família. “Amb molt d’amor, hem aconseguit canviar l’agressivitat i convertir-la en afecte, empatia, confiança i seguretat”, detallen. “Estem molt contents d’haver pres aquesta decisió: és el nostre fill i som la seva família”.

La mirada professional: preparar, formar i acompanyar

Anna Agüera, treballadora social i coordinadora de l’equip d’acolliments de Barcelona de la Fundació Infància i Família, explica que el procés d’acollida és un procés llarg, però també necessari perquè és un projecte molt important. “És imprescindible donar marge a la família perquè puguin pensar, reflexionar i madurar la idea, i que en cap cas prenguin la decisió de manera impulsiva", adverteix.

L’objectiu de l’entitat és que les famílies entenguin bé què significa tenir un nou membre a la família perquè "és una implicació de 24 hores al dia, els set dies de la setmana, els 365 dies l’any”, detalla Agüera. A més, és important que les famílies siguin persones amb flexibilitat, empatia i intel·ligència emocional. “L’acolliment és una situació molt canviant i has de ser capaç d’adaptar-te davant de qualsevol situació”, assegura l’Anna. “No és només donar afecte, és saber entendre i ajustar-se al que l’infant necessita en cada moment”.

Abans de poder acollir, les famílies passen un procés de valoració i formació que pot durar entre quatre i cinc mesos, que consisteix en entrevistes, visites domiciliàries i cursos de formació. Des de la Fundació no ho veuen com un tràmit, sinó com un temps necessari per reflexionar i madurar la decisió. “Acollir un infant és un projecte de vida”, remarca Agüera.

L’acompanyament que fan des de l’entitat consisteix a donar suport. “No fem un seguiment per fiscalitzar”, subratlla, “sinó per garantir que el nen pugui créixer en un ambient sa que serveixi per reparar les seves experiències traumàtiques”. L’objectiu de la fundació, que disposa de tres equips repartits per Catalunya —Girona, Barcelona i Catalunya central— i col·labora estretament amb la direcció general de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) i els Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA), és que sigui una experiència positiva per a tothom.

Una decisió per unanimitat

Ser una família d’acollida no ha de ser només una decisió dels pares, sinó que és un projecte que requereix una presa de decisió unànime de tot el nucli familiar. “Nosaltres sempre diem que l’acolliment és un projecte familiar, on també els fills biològics han de formar part de la decisió”, remarca l’Anna. “Tots ho vam voler, no vam tenir cap dubte”, recorden la Mari i el José, que expliquen que no només s'hi van implicar els seus fills, sinó també els cosins, els nebots i els avis.

“Els meus fills el senten com un germà i l’estimen amb bogeria. Quan veuen que ho fem amb tanta il·lusió i amor, ells ho viuen igual”, diu la Mari. I el José hi afegeix que “els nens són el que veuen i el que senten, i veure els nostres fills implicats ens fa pensar que, a més d’ajudar un infant, estem educant en valors”.

Més famílies d'acollida, l'assignatura pendent

El món de les acollides és, sovint, força desconegut i, en conseqüència, la societat és poc conscient de la importància d’acompanyar un infant en els seus primers anys de vida per donar-li una segona oportunitat. “Com a societat, no li estem donant una oportunitat a l’acolliment. Al contrari, és un projecte que encara genera moltes reticències i prejudicis, derivats del desconeixement”, declara Anna Agüera. “Molts pensen que acollir és patir perquè l’infant marxarà, però si posem el focus en ell —en el seu benestar i la seva seguretat—, l’experiència és molt positiva”. “‘No està pagat’”, els diu la gent a la Mari i al José. “Però només per com et miren, ja sents que no té preu i no necessites cap recompensa”, expressa la Mari. Per al matrimoni, donar una segona oportunitat de vida a un infant “és molt satisfactori”.

Des de la Fundació Infància i Família treballen perquè cada vegada es parli més de l’acolliment familiar i se’n faci promoció des de l’administració i les entitats. I encara que ja és una tendència que va en augment, encara no és suficient. I les dades ho evidencien. Actualment, a Catalunya hi ha 787 famílies en la modalitat d’acolliment en família aliena —ja sigui d’urgència i diagnòstic, simple o permanent—, és a dir, que no tenen cap parentiu amb l’infant. Aquestes famílies acullen un total de 923 infants i adolescents. Ara bé, el nombre d’infants i adolescents que estan tutelats per la DGPPIA és molt més elevat: 8.932 nens d’entre 0 i 17 anys no poden conviure amb la seva família d’origen. Del total, 1.256 són infants menors de sis anys tutelats que necessiten ser acollits, dels quals prop de 1.000 viuen amb famílies acollidores, però 280 es troben en acolliment residencial perquè no hi ha prou famílies.

Davant d’aquest escenari, la Mari es planteja cap a on ha d'anar la societat del futur. Ella ho té clar: “Una societat on no hi hagi nens en centres, sinó en famílies on puguin créixer amb amor i protecció”. Per això, fa una crida i anima noves famílies a implicar-se. “Hem de poder donar una oportunitat a l’infant perquè pugui viure una situació familiar normalitzada mentre els seus pares no se’n poden fer càrrec”, remarca Agüera.