Olga Vallejo

“Les presses no van bé amb els nens”

Periodista i mare de la Júlia i el Joan, de gairebé 7 i 4 anys. Col·laboradora del ‘Criatures’, publica un llibre sincer i entranyable sobre l’embaràs ‘#ProyectoBombo’ (CulBuks). A més podeu seguir-la al blog ‘Els més guapos del món’

Olga Vallejo, periodista / MANOLO GARCIA Zoom

El llibre explica el meu primer embaràs, el del nostre segon fill. Estic casada amb una altra dona. Ella va tenir la filla gran i jo el petit. Puc dir que he sigut mare de la manera com ho són els pares i, tot i que t’estimes igual als dos fills, l’experiència és molt diferent quan ets tu qui està embarassada.

Parla-me’n.

Quan ets l’acompanyant de la persona que pareix, la teva posició és més còmoda, el teu cos no es veu afectat i estàs en disposició de disfrutar més de l’experiència.

Com recordes els naixements?

Durant el primer estava en un núvol, em sentia cansada però podia continuar treballant a la ràdio perfectament. En canvi, després d’haver parit jo, em sentia morta, totalment esgotada. No vaig gaudir tant el segon naixement com el primer. Per a qui no pareix tot és més fàcil.

Digue’m més diferències.

Quan no ets tu qui pareix et queda la sensació que podries estar fent més coses de les que fas, que caldria que ajudessis més. Em vaig arribar a plantejar si havia estat a l’altura. En canvi, quan vaig parir, vaig sentir un vincle animal molt intens. Amb la filla vaig sentir que havia de crear un vincle que no estava establert d’entrada, però amb el nen aquest vincle animal tenia molta força. És molt diferent quan un nadó et busca perquè vol mamar.

Com fas de mare?

Sent-hi. És important no tenir presses, no haver de preocupar-se per aprofitar el temps perquè només tens una hora. Cal poder fer les coses sense pressa, sense tensió. Últimament he pogut estar moltes estones amb els meus fills perquè hem passat sis mesos a l’estranger i he constatat que el temps és un luxe. Les presses no van bé amb els nens.

La pressa ens fa tossuts.

A vegades, quan discuteixo amb la meva filla, penso: realment és important que faci això així? Potser també és possible fer-ho d’una altra manera. Trobo que cal respectar els nens perquè a vegades no passa res si les coses es fan de manera diferent. Cal tenir cintura. Sovint has de respirar. Tenir paciència i saber adaptar-se. Tenir fills és com anar a l’Índia, saps que hi vols anar però no pots saber què t’hi passarà.

En el llibre parles de l’experiència de quedar-te sense feina.

Va coincidir amb el fet de ser mare i amb tot el ball d’hormones. Va ser difícil, però des de llavors he tingut altres feines i m’he reinventat no sé quants cops. Vaig tenir por de no estar a l’altura dels meus fills.

Ho entenc.

Però resulta que els teus fills no necessiten que tu tinguis feina. A ells això els és igual. Ells volen que estiguis al seu costat, que els facis sentir bé. De fet tenia por per mi, no per ells.

Em deies que heu passat sis mesos fora.

Vam anar a Florida i va ser tota una experiència. Va ser un temps per fer pinya tots quatre. A la Júlia fa poc li deia que ella és capaç de fer coses difícils perquè en poc temps va ser capaç de canviar d’amics tres cops. Els nens van veure que a tot arreu hi ha costums i maneres de fer diferents i que els adults també ens hem d’esforçar contínuament per aprendre.