Francesc Bellart: "Ens preocupa que el nostre fill sigui tan responsable"

BarcelonaSer pare sempre va ser per a Pedro Vivancos una obsessió. Va tenir tres fills en el seu matrimoni amb la ballarina Pastora Martos. Després es van divorciar, i Martos va lluitar molt per quedar-se amb la custòdia dels tres nens. Això va fer patir a Vivancos una profunda crisi existencial que el va fer viatjar al Japó i a la Xina, i en va tornar convertit en Raschimura. Llavors va començar a tenir fills a un ritme vertiginós. Quan va morir, als 57 anys, havia tingut uns 40 fills. Se’l coneixia amb sobrenoms com Raschimura o Siervo, però el més habitual era el de Padre.

40 fills, amb quantes dones?

— Tenia set dones i també convivia amb alguns deixebles i els fills d’aquests. Tot i que se’l va acusar de muntar una secta, ell la considerava una família i sempre va intentar que tothom se sentís part d’aquesta família. Per exemple, s’esforçava perquè totes les mares i pares del grup tractessin tots els nens i nenes com si fossin fills seus, sense fer distincions. Això fa que la majoria dels seus fills el recordin amb una enorme admiració i estima. Al cap i a la fi, era un pare atent, i els nens van tenir una infància que qualsevol nen voldria tenir: vivien enmig de la naturalesa, amb una quarantena de germans, set mares, una escola lliure i un pare que era un mestre de les arts marcials, entre altres coses.

Escrivint aquesta història increïble, ¿hi ha res que hagis incorporat a la teva manera de fer de pare?

— Vivancos pot ser moltes coses. Et pot agradar més o menys. Però una cosa que se li ha de reconèixer és que no es posava límits. Pensava en gran. En una ocasió, es va proposar construir un gran vaixell perquè tota la comunitat hi anés a viure. Havia de ser molt gran. Pretenia que visquessin solcant els mars. Crec que està bé intentar ensenyar els fills a veure la vida amb aquest atreviment, a no posar-se barreres. Tothom es preocupa perquè els seus fills siguin feliços. Crec que està bé intentar que, a més a més, tinguin vides interessants.

També ets autor d'una novel·la que s'acosta més a la teva experiència: El editor indiscreto.

— Els protagonistes són un matrimoni que acaba de tenir el segon fill. Hi ha molts llibres que relaten l’arribada del primer fill, però en canvi no n’hi ha tants que parlin de l’arribada del segon fill, i és un moment interessant. A casa tot es torna molt més complicat, sorgeixen conflictes i problemes que no existien amb un sol nen, però no tens tant de suport com amb el primer fill.

Com són els teus fills?

— Tenen caràcters molt diferents. El petit és extremadament mogut i extravertit. El gran, en canvi, és molt tranquil i reflexiu. Sigui com sigui el nen, sempre hi ha coses que et fan patir, com a pare.

Com ara?

— Al gran mai li hem ensenyat a fer-se el llit, ni li hem demanat que se’l faci. Però des que era ben petit, que cada matí, quan es lleva, es fa el llit. Quan es canvia de roba, la deixa plegada o la posa ell mateix al cubell de la rentadora. Els amics ens diuen: "Quina sort, tenir un nen així". Però a nosaltres ens preocupa que sigui tan responsable. Sentim que a vegades carrega amb un pes que no hauria de carregar.

Què et deixa bocabadat?

— Més que les ocurrències o pensaments dels meus fills, em sorprèn la seva curiositat i les ganes de saber que tenen. Soc professor de filosofia i, quan els porto a l’escola al matí, em demanen que els expliqui coses de filosofia. Fins ara ja hem vist tots els presocràtics, els sofistes, Sòcrates, Plató i Aristòtil, i ara ens toca començar amb la filosofia hel·lenística.

Vinga, doncs: Antístenes, Diògenes, Zenó, Epicur, Plotí. No sé si us hi cabran tots abans que acabi l'escola.

— Un dia, el petit, a la rotllana que fan a classe, va explicar la teoria de les tres parts de l’ànima de Plató.

M'encanta! Acabem amb una altra anècdota filosòfica.

— Ric molt amb els meus fills i ells amb mi. Tenim moltes anècdotes. Una vegada estàvem en un supermercat, i feia ja molta estona que érem allà, fent cua, quan de sobte el petit, que devia tenir aleshores uns quatre anys, va cridar molt fort: "Ens en podem anar d’aquí d’una puta vegada?"