Parlar-los en anglès

Entre un 60% i un 70% dels nens d’arreu del món són bilingües. El problema és que els monolingües són majoritaris en alguns dels països més desenvolupats, com ara els Estats Units i Anglaterra, on el bilingüisme es considera una raresa. Parlar dues llengües o més des del naixement, per tant, no és estrany. El que ja surt més de la norma és quan els pares eduquen els seus fills en una llengua que no és la pròpia ni tampoc la del país on resideixen: pares catalans que viuen a Catalunya i que eduquen, per exemple, en anglès.

Què passa amb aquest fenomen? L’autora Anna Solé Mena el descriu al seu llibre 'Multilingües des del bressol' (Ed. UOC) com a “estratègia artificial”, una pràctica encara poc documentada pels lingüistes i de la qual només se n’han estudiat casos aïllats: “El cas més conegut és el de George Saunders, professor d’alemany a Austràlia, que va aconseguir ensenyar alemany als seus tres fills mitjançant una estratègia tipus OPOL (one person one language, que vol dir una cara una llengua), tot i que l’alemany no fos la seva llengua materna. La mare parlava sempre anglès i els pares també parlaven anglès entre ells. Un element determinant en l’èxit de Saunders va ser la seva consistència a l’hora de parlar l’alemany i la seva gran motivació”, explica.

OASI ANGLÈS

A Catalunya una parella catalana ha seguit l’experiència de Saunders però amb una mica més d’atreviment. Àlex Caminals i Montsant Aleu (Tiana), tots dos catalanoparlants, amb el català com a llengua materna, parlen en anglès als seus fills des que van néixer. Ara l’Ot i l’Edna tenen 10 i 6 anys i es comuniquen en anglès sense cap problema, són capaços de llegir i mirar una pel·lícula en aquest idioma i tenen un nivell similar al d’un nadiu de la seva edat. “Crec que ho vam decidir quan esperàvem l’Ot”, explica la Montsant. “L’Àlex treballava en una empresa on el domini de l’anglès era imprescindible i alhora un dels seus caps era escocès i parlava en anglès als seus fills. Això ens va animar a fer-ho nosaltres. Inicialment ell havia de parlar-los en anglès i jo en català, però en els primers sis mesos de l’Ot, l’Àlex va haver de viatjar molt i vaig decidir parlar-li jo també en anglès, perquè si no no n’aprendria”, diu.

A casa la família Caminals-Aleu l’anglès és rutinari. Llibres en anglès, contes en anglès, DVDs en anglès, música en anglès i també diccionaris en anglès. “Sí, perquè nosaltres no ho sabem tot i hem utilitzat el Wordreference [el diccionari] amb naturalitat, sempre que ha calgut. L’Ot, que ja llegeix llibres de preadolescent en anglès, a vegades em pregunta paraules que jo no he sentit mai”, diu la Montsant.

El mateix els ha passat amb l’accent. Conscients que no els poden transmetre un accent nadiu, els pares han adoptat tota mena d’estratègies perquè els seus fills sentin parlar molt anglès, tant a l’escola com a través del cinema o la música o viatjant a països de parla anglesa durant les vacances. Aquí també hi entra la seva capacitat de reciclar-se i aprendre en tot moment: “Jo he canviat el meu accent. Abans el tenia més spanglish i des que van néixer els nens he fet un gran esforç per millorar-lo”, explica l’Àlex.

RISCOS I REBUIG

Sigui com sigui, i malgrat les adversitats, l’aventura de l’Àlex i la Montsant està donant fruits i a casa l’anglès continua sent la llengua d’ús predominant. “Mantenir una estratègia artificial és molt difícil”, assegura Anna Solé. “Cal estar molt motivat, ser molt perseverant i que el nivell de la llengua que es parla a casa sigui molt elevat”, afegeix. Segons l’autora, perquè un infant es comuniqui correctament en una llengua s’han de donar dos condicionants: que existeixi una necessitat per parlar-la i que hi hagi interès per aprendre. “Un tret positiu d’aquesta família és que els pares els han sabut motivar prou perquè els nens mantinguin l’anglès com a primera llengua a casa. També és important que beguin d’altres fonts per poder enfortir i aprofundir el vocabulari. Si l’estratègia es manté, aquests infants hauran crescut com a nens trilingües, amb totes els avantatges que això els proporcionarà a la vida”.

¿Mantenir una estratègia d’aquest tipus té riscos? Sí, en té. Per començar, que els fills no vulguin parlar amb els pares en la llengua en què se’ls ha educat. Un fet que és freqüent en famílies on a casa es parla un idioma diferent de la del país on resideixen: “Pot passar que es rebotin -diu Solé Mena-, perquè la llengua de l’entorn i la de l’escola agafa molt pes”. A casa els Caminals no tot són flors i violes. De rebel·lió també n’hi ha hagut, sobretot de la petita, l’Edna. “Encara ara de vegades ens parla en català, però nosaltres ens hem mantingut sempre amb l’anglès, no ens surt parlar-los en català”, diu la Montsant.

ESTRATÈGIA A L’ALÇA

L’objectiu final de mantenir una estratègia d’aquest tipus és simplement una qüestió d’oportunitats. “Quan ens pregunten per què a casa els parlem en anglès els expliquem que a fora ja aprenen el castellà i el català i que així podran parlar tres llengües a la vegada. Per la meva experiència, un idioma s’aprèn de veritat quan hi ha immersió, i nosaltres l’hem creat a casa. Érem molt conscients de la necessitat de dominar aquest idioma i sabíem que seríem més eficients si ho fèiem a casa”, diu la Montsant.

Malgrat que encara és un fenomen aïllat, cada vegada hi ha més famílies que decideixen fer immersió parcial o total a casa. Xavier Peña (Mataró) és un d’aquests casos. Pare de la Jana, de 18 mesos, des que la nena va néixer ell només li parla en anglès i la mare en català. La Jana ja l’entén perfectament i comença a barrejar totes dues llengües. “No tenia cap exemple pròxim i vaig buscar referències a través de les xarxes socials”, explica. Experiències com Quiero milk, de Raül Cardoso; el llibre 'Baby English', de Diana Sampedro, o el blog Bilingüismo en casa, de Carmen Espinosa, són alguns exemples de pares que exposen públicament el seu cas i descriuen tècniques, entrebancs i millores sobre parlar anglès als fills.

QUÈ DIRÀ LA GENT?

Una de les pors de Xavier Peña a l’hora de parlar en anglès a la Jana era si hi hauria rebuig de l’entorn social: “No sabia quina reacció generaria aquella decisió perquè al final no deixa de ser percebut com una mica esnob. Però com que teníem molt clar per què ho fèiem tothom ho ha entès”, explica. I si avui sentir un pare català que parla anglès al seu fill crida l’atenció, fa vint anys era gairebé marcià. Juan Luis García és professor d’anglès de l’escola Valldemia de Mataró i quan va néixer la seva filla, als anys noranta, va decidir comunicar-s’hi només en anglès: “El nostre entorn ho va percebre amb molt entusiasme i ganes. Anàvem pel carrer i la gent quedava parada que aquella nena tant petita ja parlés anglès. Generava curiositat i fins i tot, diria, una mica d’enveja”. Avui la Marta encara es comunica en anglès amb el seu pare.

Avantatges de l'infant bilingüe/trilingüe

FONT: ‘MULTILINGÜES DES DEL BRESSOL’ (ED. UOC)

Avantatges:

• Són capaços de comunicar-se amb més gent, d’altres nacionalitats o grups ètnics.
• Tenen accés a dues/tres literatures.
• Estan oberts a més tradicions.
• Acostumen a ser bi/triculturals. Coneixen dues/tres tradicions.
• Són més tolerants respecte a les diferències culturals i tenen menys prejudicis racials.
• Tenen a l’abast un ventall més ampli d’ofertes laborals (sobretot al mercat internacional).
• Són més flexibles. Capaços de relativitzar més els esdeveniments.
• Més capacitat d’aprendre nous idiomes. Com més llengües parles, més fàcil és adquirir-ne una de nova.

Desavantatges:

• Els infants molt petits poden tenir dificultat a l’hora de desxifrar els sons.
• Pot ser que comencin a parlar una mica més tard.
• És possible que no tinguin un vocabulari tan extens en cadascuna de les dues llengües com un nen monolingüe, però la suma de les dues llengües serà molt superior.
• Els pares han de dedicar esforç a l’educació bilingüe dels fills.