Criatures 21/05/2021

Pares a judici: criança sota sospita

Molts pares i mares se senten jutjats pel seu entorn en la seva manera de criar els fills

5 min
Opinar sobre com eduquen els pares als seus fills és força habitual

Pares i mares que se senten jutjats per l’entorn, des del més immediat fins a la societat en general. Progenitors qüestionats pel model de criança, per una decisió determinada, per una acció concreta. Parentalitat vigilada de reüll per altres pares, per familiars o amics, per coneguts o desconeguts, per actors socials diversos. Quins són el perquè i el per a què del control social de qui té cura d’un fill?

Una enquesta en línia d’Ipsos feta a 23.000 adults de 28 països conclou que, a l’estat espanyol, vuit de cada deu pares (concretament, un 81%) "se senten qüestionats pel seu mètode de criança". No sabem quin és aquest percentatge a Catalunya, al País Valencià o a les Illes perquè, per desgràcia, el treball no inclou territoris subestatals. Sí que sabem, però, que l’estat espanyol és el tercer país europeu on els progenitors se senten més jutjats: només Polònia, amb un 91%, i el Regne Unit i Hongria (amb un 83% tots dos) els vigilen més. De fet, però, el tant per cent espanyol només retalla un punt a la mitjana global, que se situa en el 82%. Els pares europeus que se senten menys qüestionats per la seva tasca són els francesos, els alemanys i els holandesos, amb un triple 77%.

Els progenitors de tot el món que tenen la sensació d’estar controlats assenyalen el comportament dels fills com a principal motiu pel qual consideren que se’ls posa en qüestió, amb un 46%, i identifiquen la seva manera de gestionar la conducta de la canalla com a segona causa de control, amb un 39%. Val a dir, també, que els espanyols són els qui menys mencionen aquesta última causa.

L’estudi de l’empresa d’investigació de mercats i demoscòpia assenyala, també, que l’estat espanyol és el tercer d’Europa on els qui no tenen fills jutgen menys la manera de criar dels pares (el 76%), només rere Alemanya, amb un 63%, i Holanda, amb un 74%, i per sota de la mitjana mundial, del 81%, i això demostraria, sempre segons Ipsos, que "la percepció dels pares és una realitat". A l’altre extrem, el Regne Unit, amb un 87%; Hongria, amb un 86%, i Suècia, amb un 85%, encapçalen la llista dels països europeus on els no pares són menys tolerants o més estrictes davant dels pares.

La mateixa enquesta revela que l’estat espanyol és, amb Suècia, "on més pes recau en la societat com a responsable de garantir una bona qualitat de vida en els primers anys" de les criatures pel que fa a salut i felicitat, una opinió que sostenen el 16% dels enquestats i que només comparteixen el 13% dels ciutadans a escala mundial. Les opcions guanyadores a tot el planeta són, quasi empatades, la responsabilitat compartida (tant parental com social), que defensen un 41%, i la responsabilitat exclusivament parental, que és l’opinió de quatre de cada deu enquestats (un 40%). Ipsos descriu, en aquest sentit, "dos blocs diferenciats": d’una banda, els països on es remarca que els pares són, ells sols, els responsables de garantir el benestar dels infants, que inclouen Polònia, Suècia, el Regne Unit, els Estats Units, Austràlia, el Canadà, i, d’altra banda, els països on es considera que ho són tant els pares com la societat en conjunt, entre els quals n’hi ha d’europeus com Itàlia, Alemanya, Bèlgica i Hongria (i Espanya), però també d’orientals com Corea del Sud, el Japó i la Xina.

El 82% dels pares i mares espanyols se senten jutjats en la seva tasca com a progenitors.

L’estudi és puntual –no periòdic–, i és la primera vegada que Ipsos el fa. El director de Public Affairs d’Ipsos Espanya, Vicente Castellanos, apunta com es pot mesurar una cosa tan qualitativa com la sensació de ser jutjat: "Ho quantifiquem preguntant-ho amb una escala de freqüència; és el que ho fa quantificable. Al final, es mesura el sentiment o la percepció que el mateix pare o mare sent en aquest sentit. La pregunta és: «Com a pare o mare, ¿amb quina freqüència us sentiu jutjat pels altres?», i les possibles respostes són: «Molt sovint», «Força sovint», «De vegades», «Mai» i «Prefereixo no contestar»".

Per què jutgem els altres?

L’educadora i sociòloga Alba Castellví, consultora de famílies, explica per què els pares jutgen –jutgem– els altres pares: "La societat té mecanismes de cohesió i mecanismes de control de la cohesió. Els judicis sobre les actituds dels conciutadans neixen de la socialització: com a persones que formem part del grup, socialitzades per les famílies i a les institucions del grup, aprenem el que és inacceptable, el que és tolerable i el que és desitjable. Els nostres conceptes educats sobre el que està bé i el que no, junt amb el compromís amb l’estabilitat del grup (que molt sovint no és conscient), són a l’origen del judici sobre les actituds dels altres. La funció, doncs, –conclou– és contribuir a mantenir estable la identitat del grup". Per això vigilem criances alienes.

Ho fa tothom, però, Alba? Pares i no pares? Persones pròximes i llunyanes? Amb quins interessos específics? Per què cada col·lectiu fica el nas en la manera de pujar criatures dels altres? "Opinen o qüestionen dos grups: d’una banda, els qui es consideren afectats en alguna mesura pel comportament dels pares i/o dels seus fills. De l’altra, qui té sensibilitat pedagògica. Les persones afectades (per proximitat, per relació familiar o per tracte freqüent) qüestionen la manera d’educar dels pares perquè els modifica d’una manera o altra la seva circumstància. L’altre grup, el de les persones amb sensibilitat pedagògica, està format per persones que opinen o qüestionen perquè veuen que la manera de fer dels pares respecte a l’educació dels fills està contribuint a definir el teixit social del dia de demà: com seran els ciutadans, les relacions entre ells, el comportaments cívics..."

¿Tan malament està, tan reprovable és, jutjar els altres pares? No hauríem de fer-ho, o bé és normal, natural? La consultora de famílies hi treu ferro: "Opinar com eduquen els pares els seus fills és normal perquè, com he dit, la sensibilitat pedagògica i el compromís amb la societat fa que moltes persones sàpiguen que és molt rellevant l’estil educatiu, tant per la influència que exerceix en l’infant que creix com per la incidència que tindrà a l’hora de definir la ciutadania del futur. No es pot dir que estigui bé o malament. Estarà bé si aquest judici serveix per contribuir a millorar i no ho estarà si és estèril. Però és força inevitable. De fet, tenir una opinió formada sobre els estils educatius denota interès per l’educació i capacitat reflexiva sempre que es tracti d’una opinió fonamentada. Ara, a l’hora de jutjar cal tenir presents les capacitats dels pares per tal de fer-ne judicis ponderats". I no fer-ne un gra massa, tampoc.

I si en comptes de jutjar com altres crien, altres jutgen com criem, ¿podem o hem d’evitar sentir-nos malament? Cal, realment, que els escoltem? Podem arribar fins i tot a fer-los cas? ¿I si resulta que, comptat i debatut, els jutges tenen part de raó o que els seus judicis ens poden ajudar? "Quan altres jutgen com criem –respon Alba Castellví– podem aprofitar per mirar el món des dels seus ulls, la qual cosa ens enriquirà com a persones. Després podem decidir si canviem alguna cosa o continuem igual, sempre en funció dels nostres criteris educatius. L’important és que el que fem sigui regit per criteris ben fonamentats sobre l’educació que volem per als nostres fills, no pas per modes passatgeres o per la influència d’altres persones que potser s’inscriuen en determinats corrents però que pot ser que no hagin fet reflexions profundes sobre la manera d’educar". Parar, escoltar, pensar i decidir, que per alguna cosa els pares no són els jutges, sinó els jutjats.

Els primers anys de vida, cabdals

Una de les conclusions negatives de l’enquesta sobre criança d’Ipsos és que l’estat espanyol és el segon de tot el planeta i el primer de tot el continent que dona menys importància als primers anys de vida "quan científicament se sap que són determinants en el desenvolupament de les persones", remarca la multinacional. Només el 18% dels ciutadans a escala global i tan sols el 8% dels espanyols combreguen amb aquesta evidència científica innegable. La resposta més popular als cinc continents, que aplega un 35% dels enquestats, reparteix l’impacte en la salut, el benestar i la productivitat entre "totes les etapes de la vida", i sorpresa: amb els Països Baixos i Hongria, Espanya lidera la llista dels països europeus on aquesta creença triomfa, amb un 38% de respostes, només rere Suècia, amb un 45%. Tot i això, ben a prop hi ha el Regne Unit i Itàlia, amb el 37%, i Polònia, amb el 36%.

stats