'Parelles relleu': quan la família es gestiona per WhatsApp
La incompatibilitat horària entre els progenitors dificulta la logística familiar i comporta sobrecàrrega mental, manca de temps individual i un desgast profund en la relació
Barcelona“El fet de no coincidir en horaris, de no veure’ns, provoca que vagis fent i moltes coses es perdin pel camí. No saps què passa a la vida de l'altre i es prenen decisions amb les quals no s’està d'acord; és complicat”, explica la Laura. Ella i el Miquel, a més de tenir una filla, la Jana, comparteixen una logística complexa marcada per horaris de feina incompatibles.
L'organització d’aquesta família rota per cicles de dues setmanes segons el torn del Miquel: quan ell treballa de matí, ella porta la nena a l'escola i ell la recull alguns dies; en el torn de tarda, ell s'encarrega de portar-la a l’escola i ella de recollir-la sempre. Durant les setmanes de torn "complet" (de 10 h a 19 h), la Laura assumeix tota la logística escolar i d'extraescolars. Finalment, si a ell li toca treballar el cap de setmana és ella qui es fa càrrec de la Jana en solitari.
Aquesta realitat no és un cas aïllat, sinó el reflex d'un mercat laboral cada vegada més fragmentat. A Espanya més de dos milions i mig d’empleats treballen habitualment en caps de setmana, en torns de nit o en torns rotatius, especialment en sectors com el sanitari, la logística i els serveis. Segons les dades de l’EPA de finals del 2024, la recuperació econòmica s'està fonamentant en una precarietat estructural: gairebé el 38% de l'ocupació creada és a temps parcial, majoritàriament de caràcter involuntari. Aquesta inestabilitat, marcada per horaris irregulars que fluctuen segons les necessitats de l'empresa, acaba impactant directament en la salut física i emocional de les famílies.
La solitud de la gestió compartida
“La part més difícil és no coincidir al llarg del dia; hi ha setmanes que ni ens veiem. Hi ha molta informació que es queda al tinter. Llavors quan l'altre se n’assabenta et diu: «Ai, d'això no en sabia res», i tu penses: «Ja, però és que no puc més perquè al final ho estic gestionant tot jo»”, explica la Laura.
Tot i que l’impacte d’aquesta distància física pot dependre de cada cas, Meritxell Pacheco, professora de psicologia de la Universitat Ramon Llull (URL-Blanquerna), afirma que genera un desgast emocional profund. “Pot crear un sentiment de soledat, perquè la comunicació a distància no supleix el contacte físic. Això pot generar tristesa, irritabilitat i sentiments negatius cap a la parella, que es percep com inaccessible”, comenta.
Per evitar caure en el ressentiment, Pacheco posa l'accent en el consens: “La logística ha de ser una cosa ben decidida i acceptada pels dos; que no es visqui com una renúncia. Que un s'ocupi dels matins i l'altre dels vespres, o que un viatgi molt i l'altre assumeixi el dia a dia, si es fa de comú acord, no té per què ser un problema”. La clau, diu, és evitar l'actitud victimista: “Si aquest estil de vida no compensa cal prendre decisions, però mentre es mantingui cal trobar un encaix que satisfaci a tothom”.
El mur de contenció femení
En el cas de la Laura, tot i treballar en una oficina de dilluns a divendres a jornada completa, el pes de la logística recau principalment sobre ella. “Com que jo tinc un horari fix, sempre es pot comptar amb mi. Si ell falla, jo responc, però també m’agradaria tenir una mica de temps per a mi”, reclama. Les dades confirmen que les dones són les que, davant d'horaris creuats, solen reduir-se la jornada o adaptar el seu horari, sacrificant salari i projecció. El 86% de les excedències per cura de fills les demanen dones, una xifra que es redueix amb lentitud i que manté un fort desequilibri, segons l’Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya (2023). “El meu pensament és: «Jo no puc fallar, perquè si jo fallo tot això cau». I això és una càrrega molt bèstia”, assegura.
Aquesta sobrecàrrega sovint comporta que l'espai de parella s'oblidi, un error perillós segons la psicòloga. “Sembla que quan una parella té fills l'àrea de parella no sigui important, i és al revés: és el que sosté la família. Si hi ha una parella forta, hi pot haver una família forta. Si no, a la llarga acaba petant”, alerta Pacheco.
La Laura sent que existeix un desequilibri històric i una invisibilitat del treball de cura. Reivindica que la seva tasca com a mare és tan esgotadora com la seva feina remunerada i que també mereix pauses. “A vegades he permès coses que potser no hauria de permetre, i ara he de posar límits clars: jo també treballo, faig de mare i necessito tenir els meus espais per poder descansar”, diu. Per a la psicòloga, quan un dels membres de la parella s'ha d'ocupar de logística sense suport, l’espai de parella i l’individual desapareixen, fet que pot comportar irritabilitat o sensació d'allunyament cap a l’altre. El temps personal de la Laura es veu afectat pels torns del Miquel, en depèn si vol sortir amb les amigues o fer alguna activitat amb familiars: “Al final sempre estic supeditada als seus horaris; depenent de si ell treballa o no treballa, de si està cansat o no, jo podré fer de més i de menys”.
Precisament aquest esgotament ha estat font de discussions. “Un ve cansat per la feina, l'altre per la càrrega mental, i amb el poc temps que tens intentes gestionar coses que han anat passant durant les setmanes i te les dius de males maneres”, reconeix la Laura. Discussions per tonteries i pèrdua de sentiment d'equip són alguns dels problemes que afronten.
Quan la gestió familiar es fa a WhatsApp
Bona part d’aquests malentesos neixen de l’únic canal de comunicació disponible: el mòbil. “Un 90% de la comunicació és per WhatsApp, i això genera molts malentesos. Però és que no tenim cap altra manera”, explica la Laura. Les trucades en hores de feina són sovint inviables, però el text escrit, llegit des del cansament o la pressió laboral, es converteix en una font de conflictes. La veu queda substituïda pel text: "L'únic que faig és llegir-te, ni tan sols escoltar-te", es diu. Reivindica la trucada de 5 minuts, com una eina de connexió emocional més real que la “fredor digital” dels missatges o emojis de WhatsApp. “Enviar-se missatges forma part del manteniment, de dir-li a l’altre que el tens present, però per mantenir una connexió real cal compartir projectes conjunts”, diu Pacheco, també directora assistencial de l’Institut de Psicologia i Desenvolupament (IPSIDE).
Rituals de resistència per a la parella
Trobar aquest projecte en comú, compartir activitats com a parella és el gran repte. La Laura i el Miquel, tot i intentar-ho, no han aconseguit establir-ho com a hàbit. “Hem intentat marcar activitats, com anar a sopar un o dos cops al mes deixant la nena amb els avis, però no ho acabem fent mai”. És una assignatura pendent que els preocupa i en la qual treballen: “Hem de ser capaços de trobar algun moment per estar sols i reconnectar, fer-nos una abraçada i dir: «Ei, soc aquí encara que no ens veiem»”. També van provar de fer classes de ball, però els va ser impossible mantenir-les perquè amb els canvis de torn cada dues setmanes no podien mantenir la rutina.
Per a la psicòloga és important que la parella intenti mantenir la connexió interessant-se per les coses importants de l’altre: si té una reunió important o una visita mèdica, cal preguntar com ha anat. “S’ha de ser molt curós amb aquests detalls, preguntar, interessar-se… Contribuirà a sentir present l'altre i a mantenir aquest vincle i aquesta complicitat”, explica Pacheco. La Laura té clar que prioritzar la qualitat del temps conjunt i tenir una comunicació clara i sense retrets pot ajudar les parelles amb horaris girats. “Ja que us veieu poc cal ser molt clars a l'hora d'explicar les coses, perquè els missatges siguin entenedors i l'altre no se'ls pugui prendre malament”, diu.
Lamenta que a vegades no ha estat capaç d’avisar quan estava saturada i que comentar-ho a temps pot ajudar a compartir l’esforç. I recomana aprofitar encara que sigui a casa per compartir temps conjunt i abraçar-se: “El diumenge, que és l'únic moment que hi som tots dos, ens obrim una cervesa o un vi mentre anem fent el sopar i anem parlant i ens abracem molt”, explica la Laura.
Com conclou Pacheco, el més important és que aquest "joc d'equilibris" sigui revisable: “Si realment no compensa, cal buscar una via per canviar de feina o d'horaris. L'estil de vida no pot ser una renúncia forçada, sinó un encaix pactat”.