Carles Durà i Herrero: "Va ser molt significativa la decisió de Pau de com viure els últims mesos del seu germà"

BarcelonaLa mort d’un fill no fa que l’amor per ell s’acabe. Passa a una altra dimensió, diguem-ne. Òbviament, el trobes a faltar terriblement, però l'altre fill, Pau, encara hi és. 

Com ha canviat la relació que hi tens?

— Tinc molta por de perdre’l a ell també. La seua salut, el seu benestar. Tot i tindre vint-i-quatre anys, el malcrie. No veig motiu per a negar-li res. Encara com ell és molt sabut i madur, perquè podria abusar de mi si volguera. He deixat d’abraçar Àlex i intente abraçar més a Pau. Passar temps amb ell s’ha convertit en una prioritat, especialment perquè viu fora de València.

Tot això que dius em commou.

— Em costa escoltar com hi ha pares que es queixen dels fills o els menyspreen. M’he de mossegar la llengua per no dir-los “Si són vius!”. Ara soc molt més sensible al dolor, a la malaltia. Em commou més el patiment, però també la bellesa. M’emocione amb facilitat.

Parla'm de la mare de l'Àlex.

— Des d’un cert punt de vista, el llibre és la història d’amor entre una mare i un fill. Ho vaig veure amb claredat durant la malaltia, en els últims moments i durant tot aquest procés de dol. Només una mare sap què és perdre un fill. Les paraules que diu no poden descriure tot el patiment que la rosega per dins. Tenim dies molt tristos els dos, però no sempre coincideixen. 

Quines diferències hi ha en el vostre dol?

— A mi m’han ajudat molt els amics. La meua dona assisteix a un grup d’ajuda mútua de pares i mares que intenten reaprendre a viure amb la força de l’amor, que mai passa. Ella també ha escrit sobre l’experiència, un diari i dos contes, n'ha publicat un. També ha estat capaç d’espentar projectes, com una exposició de fotografies fetes per Àlex, que a hores d’ara es troba a la presó de Picassent. Ha estat una manera preciosa de donar a conèixer el llegat d’Àlex. Ara estem treballant en com fer accessible el seu arxiu fotogràfic.

He anat anotant frases del llibre: "No anticipem", "La químio pot fallar, però els teus pares mai", "Sé que no acabarà el curs", "Tinc càncer, pare?". No deu haver estat fàcil escriure-ho.

— El més dur no és l’escriptura: és haver perdut un fill. Em va costar tornar a llegir el llibre quan corregíem les proves amb l’editorial, però no hi ha res comparable a la certesa de saber que se’n va i que no tornaràs a abraçar-lo. Tenia pressa per escriure'l, per no oblidar-ne cap detall.

Narres un enfilall de moments intensos viscuts, però explica-me'n un d'especialment significatiu.

— El moment en què Àlex estava gravant el vídeo sobre la motivació. Vaig sentir que allò era el seu testament vital. I jo li vaig dir que havia de vocalitzar millor. El trobareu a www.alexpresartee.com.

La vida segueix, hi diu l'Àlex, i ets tu qui ha de fer que valgui la pena viure-la.

— De tant en tant me’l pose per agafar forces, quan jo perd de vista el sentit de tot plegat.

Saber que has de morir t'ha d'empènyer a madurar a passes agegantades. Però la mort del germà petit deu haver transformat el germà gran. Com?

— De Pau m’han dit que és molt gran. Molt. Que és un crac. Amb una intel·ligència emocional i social fora del comú. Ha estat capaç de fer vida, de tirar endavant i excel·lir en els seus estudis i treballs. Però ell reconeix com a mestre a Àlex, especialment arran de la seua malaltia. Per mi, va ser molt significativa la decisió de Pau de com viure els últims mesos del seu germà.

Com es va decidir encarar aquest temps de comiat?

— Es va plantejar com volia recordar-los i no va acceptar que foren un temps d’agonia. S’agafava a allò que es podia fer i compartir, i sempre estava buscant maneres d’aprofitar el temps que ens quedava junts. Pau diu que vol aprendre a viure de manera que el record del seu germà l’òmpliga d’alegria. 

El llibre, malgrat l'experiència tan cruel que narra, conté alguna cosa més.

— Àlex va haver d’assumir la limitació de viure en un cos en descomposició, cosa molt dura per algú acostumat a una potència física inesgotable. L’aprenentatge de la feblesa el va dur a gaudir de les coses petites, a valorar allò que és important. El seu somriure.