Hem decidit que no volem tenir fills

Sembla que al segle XXI ser pares és una opció, no una obligació. Però, ¿qui no vol tenir fills tindrà la reprovació del seu entorn? ¿De debò que a elles no els arribarà l’instint maternal? ¿Sentiran moltes vegades “T’estàs perdent una cosa increïble”? ¿Encara cal donar explicacions quan no vols tenir fills?

NO, PERQUÈ NO

NO, PERQUÈ NOLa Irene (36) i el Sergio (37) fa 10 anys que són parella. Cap dels dos vol tenir fills i no n’han volgut tenir mai: “No m’he plantejat ser pare i a mesura que passen els anys ho tinc més clar”, diu el Sergio. Comenta que amb el tema de la procreació un simple no com a resposta sembla insuficient. La gent espera que donin explicacions elaborades, fonamentant la seva elecció.

Si raonen la resposta troben molts motius per seguir com estan. Els agrada la seva vida tal com és. A ell li costa pensar com encaixaria un fill: “Tinc ambicions i molta vida pròpia, necessito moments en què ningú em parli. Crec que no ho gaudiria tant perquè em compensés”. La Irene afegeix que, a més, els dos són molt patidors. Ella necessita que el seu entorn sigui harmoniós, i amb fills resulta difícil tenir-ho tot controlat. El Sergio reconeix que és escèptic amb la paternitat: “M’agrada triar amb qui em relaciono i em voldria posar en el millor cas, però els fills són una loteria. Pots controlar-los fins a certa edat, quan arriba la pubertat comencen a anar per lliure”. Els dos han corroborat el desgast físic i emocional que suposa tenir fills. “Veiem com canvia la vida dels nostres amics, i que la parella se’n ressent. No tenim cap ganes de passar per això”, coincideixen.

Cristina Silvente, psicòloga perinatal, assegura que cada vegada són més els que decideixen no ser pares: “Fa uns anys no estava ben vist, i encara ara estem en una societat en la qual passar-s’ho bé i gaudir del temps lliure sembla que no és bo i t’ho has d’haver guanyat”.

La Irene i el Sergio estan convençuts de la seva elecció, tot i que ella té un conflicte intern perquè li agraden les famílies: “Sóc molt familiar, però tot i així no tant per voler tenir fills. Mai he sentit la crida de la natura. Pràcticament tots els nostres amics tenen nens, som una mena de tiets. Quan estem amb els nens ho donem tot. Els pares sempre ens diuen que hi tenim la mà trencada, que la canalla ens adora i que seríem tan bons pares... I ens agrada estar amb ells, però només una estona”. La teoria del Sergio és que catalitzen el suposat instint de maternitat/paternitat a través de les criatures dels altres. Disfruten quan estan amb la mainada però si hi ha problemes poden marxar. La sensació que tenen quan arriben a casa és de pau.

PRESSIÓ SOCIAL

PRESSIÓ SOCIALNo tenir fills no està mal vist, com fa uns anys, però no es lliuren que els preguntin “No us hi animeu? De veritat?”, sobretot a ella més que a ell. Segons la Irene, la majoria de gent no ho entén, sobretot quan els veuen amb nens. “Sempre ens diuen: «És que ho faríeu tan bé!» Potser sí, però no és el que volem. Estic bé amb mi, estic bé amb el Sergio i no necessito res més. No em sento pressionada”, conclou.

Segons l’antropòloga Marta Bertran, professora del departament de pedagogia sistemàtica i social de la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment la maternitat és una elecció: “Ha canviat el sentit que tenia fa 50 anys, quan s’entenia que tenir fills era una tasca que s’havia de complir, una fase essencial del cicle vital, i si no, eres una dona o un home incomplet. Abans ser dona i ser mare era pràcticament el mateix, no hi havia una dissociació. Les dones, per sentir-se realitzades, havien de tenir fills, i si no en podien tenir sovint patien. Però ara podem triar. Ser pares o mares és una expectativa més dins de l’autorealització de les persones. Si racionalment no vols tenir fills, no en tens i no passa res. Hi ha hagut un gran canvi. Aquest sentit de l’existència tan biològic ha desaparegut i la idea de ser dona ja no està estrictament associada a la maternitat”.

INSTINT MATERNAL?

INSTINT MATERNAL?¿I si un dia la Irene es desperta buscant-li un nou sentit a la vida? Assegura que no passaria per un embaràs. Creu que si algun dia volguessin tenir fills intentaria adoptar perquè hi ha nens sols que necessiten una família. Ell està convençut que si arriba el moment, en parlarien i arribarien a un acord. “Viure en parella, entre altres coses, és una successió de pactes i aquest en seria un més”, diu el Sergio. Assegura que la biologia i la societat ens recorden que hem nascut per crear vida i quan no ho sents així arriba un moment en què dubtes de tu mateix i et comences a plantejar per què no vols. “Perquè ens signifiquem en funció del nostre entorn i no tenir fills és una opció minoritària”, explica.

Potencial reproductiu. Algunes xifres

A Catalunya, el 2014 van néixer 71.000 criatures. És un dels nivells d’infecunditat més elevats d’Europa i el lloc on les dones tenen el primer fill més tard (31 anys). El nombre de fills per dona és d’1,4, una xifra baixa amb tendència incerta. Al director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED), Albert Esteve, li sorprèn que una societat tan preocupada per l’envelliment com la nostra desaprofiti el seu potencial reproductiu. La infecunditat es podria contrarestar amb transferències de l’Estat als ciutadans, un estat del benestar més generós (ajudes en les edats crítiques per a la reproducció, escoles bressol gratuïtes o fiscalitats beneficioses per als pares) que afavoreixin el dret a la reproducció.

La Paula (50) mai ha volgut ser mare. Hi va pensar quan s’acostava als 40 molts, però va arribar a la conclusió de sempre, que no volia tenir fills. “De fet, ara tinc més edat de ser àvia que de ser mare. És natural que la gent vulgui tenir fills i per descomptat que és molt respectable però a mi no se m’ha despertat mai l’instint maternal ni he sentit la pressió del rellotge biològic”. A l’inici de la relació actual la seva parella li va dir que en un futur no descartava tenir fills però no n’ han tornat a parlar. La Paula té clar que no els ha volgut tenir abans i molt menys ara. Assegura que “ni té energia ni està en aquesta fase de la vida”. No ha sentit cap tipus de pressió, ni amb els amics ni amb la família, que és respectuosa amb les decisions que pren. Tot i així creu que la societat espera que sobretot les dones tinguin fills. Li sembla absurd pensar que algú no es realitzarà com a dona si no és mare, i mai ha volgut encasellar-se en el paper que socialment s’imposa a la dona.

L’antropòloga Bertran assegura que hi ha construccions socials que fan que desitgem una cosa que culturalment es considera apropiada o positiva. “Molta literatura científica confirma que la idea de l’instint maternal és una construcció cultural per sustentar que les dones passessin per aquest procés, naturalitzant la maternitat. L’instint maternal no és universal, no té sentit que fa uns anys sorgís quan les dones tenien 20 anys i ara als 40”, explica Bertran. Per tant, les expectatives del cicle vital a l’època de les nostres àvies estava lligat a casar-se i tenir fills, construint així la figura de la dona.

Fa anys una parella anterior de la Paula es plantejava tenir fills a llarg termini. Ella va pensar si arribat el moment cediria. Reconeix que no sap què hauria passat perquè no es pot negar a ningú el dret a tenir fills, potser hi hauria accedit, o potser no. El motiu pel qual mai ha volgut ser mare és que creu que la vida és un patiment i no té dret de fer patir ningú. Argumenta que “poden passar moltes coses que estan fora de control i fan que ho passis malament”. “Que els fills siguin feliços no depèn exclusivament dels pares. A mi no em va faltar de res, els meus pares m’han estimat i sempre he tingut bona relació amb els meus germans, però no vaig tenir una infantesa feliç”, afegeix.

En qualsevol cas renunciar voluntàriament a la maternitat s’hauria d’entendre no com una renúncia sinó com una opció respectable.

Per què no tenim fills?

El Centre d’Estudis Demogràfics (CED) calcula que aproximadament entre un 25% i un 30% de les dones nascudes a partir de l’any 1975 es quedaran sense tenir fills. Són les més infecundes de totes les generacions nascudes a Espanya en els últims 130 anys. 5 raons per les quals no tenen fills:

• Infertilitat primària (2%). Per raons biològiques no poden tenir fills.
• Infecunditat desitjada (inferior a un 5%). Dones fèrtils que no volen tenir fills.
• Infecunditat normativa. Poden i volen tenir fills però no s’ho plantegen perquè consideren que són massa joves per tenir-los. Socialment, l’edat de ser mare es retarda.
• Infecunditat transitòria. Poden i volen tenir fills i estan en edat de ser mares però decideixen posposar la decisió perquè no reuneixen les condicions familiars o materials òptimes per tenir fills.
• Dones que podent-se quedar embarassades, tenint els requisits de parella o econòmics, posposen tant la decisió que s’escurça el període de temps fèrtil en què poden intentar-ho, experimenten baixa fertilitat o infertilitat sobrevinguda i no tenen fills.