No soc la madrastra del conte
BarcelonaEt plantes a la quarantena assumint que en aquesta vida no viuràs què és la maternitat, però de sobte apareix aquella persona que t'ho capgira tot. Ve, com fem broma a casa, amb una oferta sota el braç: un 2x1. És una minifotocòpia de 5 anys del pare. Mentre la parella ens anem coneixent ja me'n parla i després de pocs mesos i sense anestèsia (molt característic del pare), em diu un matí per telèfon: "Avui el coneixeràs". Vaig a una llibreria i li compro dos contes per allò de caure en gràcia (no em jutgeu). Arriba l'hora. Surto de l'estació de tren una mica nerviosa i ells m'esperen dins del cotxe perquè fa fred, molt fred, i amb el meu millor somriure li dic: "Hola com estàs?" Se li escapa una rialla i un tímid "Bé". No ens fem petons (no li agraden) ni abraçades (encara no ens surten), ens limitem a observar-nos des del retrovisor. I com això no és una pel·lícula de Disney tampoc ens estimem a primera vista.
I d'un dia per l'altre em veig substituint tardes d'amics i compres pels jocs o aquelles nits mirant Netflix per quedar-me adormida al sofà en pocs segons mentre el pare rondina perquè avui tampoc podrà veure la sèrie que estem mirant junts. El cap de setmana ja no em desperto a les 11 perquè una veueta a les 8 ens diu "Que em puc aixecar?" He deixat de sopar qualsevol cosa al sofà, ara ho faig a la taula i pensant què cuinarem perquè tingui una bona alimentació. Els meus matins d'esmorzar tranquil·la en una cafeteria els he substituït per una mena de carrera de velocitat mentre preparo els esmorzars, el pare fa els llits i renta els plats i diem 3.000.000 de vegades "Vesteix-te", "Renta't les dents", "Agafa la motxilla que arribem tard". I a les nits fem la segona cursa del dia: dutxar, sopar, tornar amb la cançoneta de les dents, llegir... i ens sentim campions olímpics quan a les 22 hores aconseguim que estigui al llit.
I, sí, també arriba el primer dia que el renyes. Sincerament, no recordo el motiu però sí el malestar amb què et quedes i els mil dubtes que apareixen cíclicament sobre si ho estàs fent bé, mentre el pare –que té experiència i amb qui com totes les parelles no sempre estem d'acord– no en té cap de dubte. I penses en allò que tants cops has sentit: educar també deu ser posar límits.
I enmig de tot aquest tsunami emocional, una tarda se t'acosta, mira cap amunt i et diu "Et puc fer una abraçada?" i jo (que no soc gaire d'abraçades) li dic: "Sí, Roc, sempre que vulguis". Confesso que no sé si l'estimo igual que un fill perquè no n'he tingut ni adoptat cap, però m'imagino que si no és això s'hi deu assemblar molt.