Quan Nadal et supera

Si hi ha una època de l’any remoguda per a tothom, aquesta és Nadal, que ens transporta a l’infant que vam ser, a un munt d’experiències viscudes i a moltes emocions de les quals, sovint, ni tan sols som conscients. Justament per totes les emocions que se’ns desperten (tant si Nadal ens agrada molt com si no), aquests dies a vegades no són gens fàcils de viure. Trobades amb la família, emocions dels infants que els desborden, sobreestimulació, i un llarg etcètera que fa que, si no ho gestionem bé, acabem les festes desitjant desaparèixer en una illa deserta.

Socialment i culturalment sembla que Nadal hagi d’agradar a tothom i que hàgim d’estar contents i feliços durant uns dies que potser no ens fan gens de gràcia. Penso en persones que estan de dol, o en d’altres que estan passant per un moment vital difícil: per què haurien d’estar contentes per molt Nadal que sigui? Per això, si et ressona, et diria: RESPIRA. Respira i escolta’t.

Les trobades familiars, amb persones a qui potser els nostres infants veuen poc sovint i amb qui no tenen gaire confiança, són a vegades una altra font de tensió i estrès. El cunyat que opina, la germana que jutja, el sogre que s’hi fica, el tiet que li demana un petó perquè si no, no li donarà torrons a les postres… Sí, normal que a vegades, Nadal et superi. Si això que t’explico et ressona, RESPIRA. Respira ara que ho llegeixes, però també si succeeix, si t’hi trobes i si has de gestionar moments tensos amb els teus fills davant de mirades inquisidores que no entenen la manera com els cries. Respira i escolta’t. Aquests familiars, al cap d’una estona desapareixeran, i tu seguiràs amb els teus fills… Per tant, que la seva mirada no t’impedeixi connectar-hi igual que fas quan estàs sola o sol. Que quan la trobada familiar s’acabi, no et penedeixis de com has fet l’acompanyament… Respira i connecta.

Rebaixar expectatives

Seria fantàstic que molt abans de Nadal, baixéssim expectatives i exigències. Que ens desféssim de l’estrès i les obligacions absurdes i ens fixéssim en el que és realment important aquests dies per a nosaltres. Que deixéssim d’imaginar un Nadal il·lusòriament perfecte i entenguéssim que les festes són com la vida, però amb uns punts més d’intensitat: per les trobades, per l’excitació dels regals i dels dolços, per les emocions que es desperten, per la nostàlgia, etc. Que, un cop asseguts a la taula, ens imaginéssim tots els comensals amb les seves motxilles a l’esquena: de dols viscuts, de ferides, d’il·lusions i expectatives… i entenguéssim, aleshores, que allò que diuen parla més d’ells que de la resta. Que poguéssim empatitzar-hi més i deixéssim de prendre’ns-ho tot com si fos personal. Que ens limitéssim a gaudir de l’ara i aquí junts. Perquè potser això és l’únic que importa en realitat: ser-hi junts.

Potser no podem canviar com és Nadal, o com són les trobades familiars, o com viuen els nostres fills les coses, però sí que podem canviar com les vivim, com ens les prenem i des d’on les transitem. I podem decidir, que passi el que passi, ho respirarem per poder-ho viure amb consciència i presència. Que sigui així!