La meva mare té depressió

“Fa cinc anys que tinc una depressió major recurrent i en fa poc més de dos que vaig arribar al meu punt més baix. Vaig estar dos mesos al llit i a la meva filla això la va afectar molt. Tornava de l’escola i em veia al llit. Sempre que preguntava per mi, jo era al llit. Va ser quan em vaig adonar que li havia d’explicar què em passava i fer-li veure com una cosa natural”, exposa l’Ana Belén Martínez. Juntament amb la seva parella, van decidir aclarir-li que estava malalta. “Li vam dir que hi hauria dies en què estaria millor, i d'altres, pitjor. Que potser faríem plans per anar a algun lloc i jo no podria anar-hi perquè el meu cos no ho acceptaria”. Reconeix que fer-la partícip de la situació va ser la millor decisió que van prendre, perquè la seva filla, que ara té vuit anys, tot i ser conscient de la depressió que pateix, és una nena feliç que fa una vida normal.

“El gran problema dels adults que tenen malalties de salut mental és l’estigma i el secret que acompanyen aquests trastorns. La majoria de vegades els nens no saben què els passa als pares. Poden tenir hipertensió o esquizofrènia, però això últim ho mantenen en secret”, afirma Miguel Cárdenas, psiquiatre i coordinador del programa KidsTime, dirigit a pares amb problemes de salut mental a la Fundació Orienta. Ocultar alguna patologia mental fa que els infants construeixin la seva pròpia manera de veure i d’entendre allò que els passa als pares i distorsionin la realitat. Arriben a pensar que el que els passa és culpa seva o a sospitar que tenen algun altre tipus de malaltia no relacionada amb la salut mental. “A l’estigma, l’aïllament i la soledat amb què conviuen els pares amb el secret del seu diagnòstic, s’hi afegeix el problema que els nens saben que els passa alguna cosa i no en poden parlar perquè és un tema tabú”, apunta Cárdenas.

Tot i que moltes famílies no vulguin explicar la situació en què es troben perquè pensen que és el millor, Cárdenas assegura que cal que surti a la llum com més aviat millor. “Sobretot perquè els nens viuen amb aquesta incertesa en uns anys en què el desenvolupament emocional és molt important. Com que no saben què els passa als seus pares, actuen amb ells d’una forma protectora. Es comença a invertir el rol i els nens comencen a deixar d’anar a l’escola, a deixar de somriure i de fer coses pròpies de nens. Es trastoca el seu desenvolupament emocional”. Per això, Cárdenas afirma que els pares han de poder tenir la tranquil·litat per relacionar-se amb els seus fills i amb els serveis que els poden ajudar perquè “els fills puguin ser fills”. Malgrat que explicar-ho davant la sospita pot ajudar els infants a entendre determinades situacions, també pot fer que aparegui la por que els passi el mateix, cosa que s’ha de gestionar amb promptitud.

Eines per actuar

La Rebeca Gavira té un fill de nou anys. Ella pateix depressió des de fa dos anys. Al principi, va deixar el nen amb l’àvia i li amagava la malaltia, fins que li van fer veure que no l’hi podia ocultar més. “Des que li vaig exposar la situació, d’una manera adaptada a la seva edat, però sense embuts ni tabús, hi va haver un punt d’inflexió en la nostra relació. Els nens són egoistes per naturalesa i, abans, només pensava en ell. Ara, per exemple, si veu que m’agafa un atac d’ansietat, ve a abraçar-me i em dona ànims”, explica. De fet, tal com assenyalen els professionals, explicar aquestes situacions als fills també contribueix a fer que tinguin eines per saber actuar en determinades situacions. “El nen no és la persona responsable de tractar el pare o la mare però, si són conscients de la malaltia, poden aprendre a reaccionar en una situació de crisi, com ara saber a qui han d’avisar. Si no saben què els passa ni què cal fer, es poden donar situacions dramàtiques”, adverteix Cárdenas.

Tenir un progenitor amb algun tipus de malaltia mental eleva el risc de presentar problemes socials i de conducta durant la infància, i de salut mental, durant l’adolescència. Si, a més, hi ha predisposició genètica, la possibilitat de tenir algun quadre com el del progenitor és més alta. En tot cas, també hi ha factors externs, aspectes socials associats, que són modificables, com ara que els fills estiguin escolaritzats, que a casa hi hagi un bon entorn familiar i que sigui predictible, és a dir, que el pare o la mare diagnosticat rebi tractament i estigui estabilitzat. “Si les condicions socials i econòmiques de l’entorn són favorables, és molt probable que el gen que es podria activar, no ho faci. Però si no són estables o hi ha una situació de maltractament o de carència emocional, d’estimulació cognitiva, social o econòmica, el fill pot acabar desenvolupant el quadre de trastorn mental”, assegura Cárdenas.

Posar-se en mans de professionals

Moltes vegades aprendre a comunicar-se i a gestionar aquestes situacions familiars passa per posar-se en mans de professionals. Des del 2014 la Fundació Orienta porta a terme el projecte KidsTime, que es basa en un model sorgit a Anglaterra. Es tracta de sessions amb famílies que estan en tractament en centres de salut mental d’adults i amb nens i adolescents. “Parlem sobre què és un problema de salut mental i què implica quan hi ha una persona amb aquest problema a la família, sigui un pare o un germà. A partir d’aquí, facilitem el diàleg. Es fan grups de pares que poden compartir les seves experiències, i després donem informació als nens perquè entenguin què són els problemes de salut mental. Així, els pares troben la manera de parlar amb els seus fills d’una forma normal sobre què els passa”, exposa Cárdenas. De fet, alguns pares, poden trigar mesos a aconseguir compartir els seus problemes de salut mental amb els fills des que comencen aquests tallers.

“Per molta facilitat que tingui a l’hora de parlar, un adult potser no té la capacitat per donar a entendre segons quins tipus de situacions. A través dels jocs que fem en aquestes sessions, nosaltres perdem la vergonya i els nens ho entenen tot millor”, assegura Anna Belén Martínez. També reconeix que aquests tallers li han servit per trencar una barrera i poder explicar a la seva filla les coses d’una altra manera, i també perquè ella vegi la seva situació amb uns altres ulls. Les sessions es fan tant de forma separada com conjunta entre adults i infants. “També ens ajuden a veure que no ets l’única persona a qui li passa, cosa que et permet obrir-te i fer amistat amb altres famílies que hi assisteixen”, afegeix Rebeca Gavira. No totes les famílies poden participar en aquests tallers, donada la complexitat i la gravetat d’alguns quadres.

Per gestionar aquestes situacions més enllà de les famílies, la Fundació Orienta també s’ha incorporat a la iniciativa OurTime, un programa pilot dedicat a formar professors d'institut perquè sàpiguen detectar i tractar els infants que tenen pares amb problemes de salut mental. Va començar l’any passat a l’Institut Salesians de Sant Vicenç dels Horts i aquest any es torna a posar en marxa entre el personal educatiu de primària del col·legi Pedagogium Cos de Sant Boi de Llobregat. “Formem la comunitat educativa perquè després puguin oferir xerrades i seminaris sobre salut mental als alumnes, així com atendre com cal i dotar de recursos els que es trobin en aquestes situacions”, afirma Cárdenas, que també coordina el projecte amb la voluntat que, en un futur, pugui arribar a més centres.