Maria Espín i Lluc Sauqué: l'alfil i la torre d'una família sense artificis

CastellcirArribo a Castellcir i Maria Espín m’abraça amb força. Em rep com si em conegués de tota la vida i em fa sentir com a casa sense haver posat mai un peu a la seva. Es nota que la xef i propietària del restaurant Brau està acostumada a acollir i a fer que cada client se senti únic perquè de seguida m'ofereix un cafè, aigua, un seient, un somriure i molta confiança. La seva energia es transmet també a la seva llar, perquè arreu hi veiem dibuixos, una cuineta, una cistella de bàsquet i tot un collage de fotos familiars. Tot és senzill i personal, sense luxes ni floritures. Casa seva és com la meva i com la de qualsevol família nombrosa: un espai imperfecte i ple de vida que transmet bons moments en família.

Conec molt poques xefs dones perquè la seva és una de les professions més difícils de conciliar i més amb dos adolescents a casa (el Leo, de 15 anys, i la Jana, de 13) i una nena d’acollida (la Tiffani, de 6). Per això l’organització familiar és molt clara. El primer cafè el prenen sols a la cuina ella i el seu company, el Lluc Sauqué i, un cop els nens s’han llevat, esmorzen en família. Carmanyoles, motxilles, cantimplores i, durant el curs escolar, quan el Leo i la Jana van cap a l’institut, la Maria s’encarrega de portar la Tiffani a l’escola. Després ja marxa cap al restaurant, situat a Sant Cugat, encara que és conscient que cada dia és diferent i sempre valora les prioritats. "Per arribar a tot s’ha de saber delegar i tenir clar que la família sempre va davant".

L’arribada de la Tiffani

El desplaçament diari cap a la feina li suposa uns quaranta minuts en cotxe que li permeten tenir el seu moment "sense mòbil, ni fills ni parella". "La meva és una feina molt creativa i constantment penso en nous plats o en renovar l’espai. Necessito aquest temps per a mi". Un temps que li facilita molt el Lluc, que, com ella diu, si fossin peces d’escacs ella seria l’alfil i ell, la torre. Precisament els jocs de taula i els escacs (la xef porta un alfil tatuat) són un element clau per a la família, perquè dediquen molts vespres a compartir partides i a fer vida a casa. Tret dels divendres i els dissabtes, la Maria no ofereix servei de nit per poder passar la tarda amb la família i acompanyar els nens a anglès, a dansa o a bicitrial. "A casa som de poques pantalles i els nens queden molt amb amics". I cuinar? El Lluc riu i reconeix que, tot i viure amb una xef, el plat estrella de casa és la seva lasanya.

El Lluc i la Maria venen de famílies molt nombroses. El Lluc té cinc germans i la Maria set. Ells tenien clar que volien ser força colla i a l’hora d’ampliar la família van optar per l’acollida. Després d’un llarg procés va arribar la Tiffani, amb només dos anys. "Al primer minut ella va sentir-se com a casa. Tot i que la idea era acollir un infant més gran, vam acceptar de seguida la proposta. El procés està molt més ben gestionat del que pensava –ens diu la Maria–. S’asseguren molt que tota la família estigui preparada i psicològicament estudien molt bé que el nucli sigui estable. En el nostre cas, crec que la vida a Castellcir i l’escola rural han facilitat molt que la Tiffani s’adapti en un entorn molt sa".

El repte de conciliar

La Maria ha estat tota la vida vinculada a la gastronomia. Ha fet de la seva passió la seva professió i va ser la primera xef executiva dona d’un hotel de cinc estrelles. Amb el temps ha après a gestionar millor el temps i el neguit (cada dia serveix 80 menús i pot arribar a fer 30.000 passes sense sortir del restaurant). "M’he passat la vida patint. Si soc a la feina pateixo per casa i si soc a casa per la feina. El més important sempre ha sigut tenir el Lluc al meu costat, perquè la parella t’ha d’entendre i admirar. Ell també em facilita que tingui temps de qualitat i, tot i que tinc horaris complicats, mai hi ha cap retret".

La Maria cuida de la mateixa manera les seves dues famílies, la de casa i la del restaurant. "Al Brau som dotze i tots mereixen tenir temps personal. Tinguin fills, pares o una bicicleta. He sigut a l’altra banda i sé que la gent es crema. Per això intento ser tan empàtica com sigui possible amb l’equip i posar-me en la pell dels altres. Amb els fills faig el mateix i penso «Com era jo als 15 anys?» Als dos llocs intento transmetre la cultura de casa, del respecte a la diversitat i que tothom se senti implicat i se senti seu el projecte, tant el professional com el familiar".

Sobre la manca de dones al capdavant de restaurants de Catalunya, ella és sincera i reconeix que li ha costat moltes hores i molt d’esforç arribar on és. "Durant molt temps em van considerar la nena i era massa humil. La clau va ser creure-m’ho i adonar-me que podia portar un equip. Diria que el meu paper és més de líder que no pas de cap". Una feina que ha sigut des de ben jove la seva vida i encara ara la manté il·lusionada. "De cara al futur m’agradaria tenir un restaurant petit i de cuina catalana tradicional, amb peus de porc, empedrats, fricandó o una amanida de llenties". I el plat que més la representa? Sens dubte, els canalons.

Maria Espín i la seva família són com els seus plats: de proximitat i sense artificis. Honestos i amb producte de primera. Ella i el Lluc han creat una recepta pròpia i equilibrada per aconseguir emplatar un projecte familiar mereixedor d’estrella.