Andrea Ros : "Les mares també tenim límits i fúria i necessitem poder-la travessar"

BarcelonaQuan em vaig quedar embarassada el primer cop tenia molta il·lusió i gens de por, em sentia connectada amb mi mateixa i amb el meu nadó. Sentia molta confiança en mi mateixa i volia genuïnament passar molt de temps amb el meu nadó quan nasqués. Quan parlava del que sentia, la gent en general em mirava de manera estranya, com si estigués boja. Veia algunes dones del meu entorn que actuaven d’una manera que no ressonava en mi, amb distància, amb fatiga. No m’imaginava sent aquest tipus de mare. 

I com t'imaginaves?

— Sempre penses que seràs millor mare de la que acabes sent perquè ser mare és molt més complex, té molts matisos. Sobretot, ets mare 24 hores al dia i, per tant, no pots ser acadèmica. Amb el temps m’he convertit en una mare més flexible, més amiga dels meus defectes, i entenc que de vegades la cago i això és normal. Ser perfecta no és el meu objectiu. Em sembla perillosa la idea que una mare sempre ha de ser dolça i tendra. Les mares també tenim límits i fúria i necessitem poder-la travessar. No podem acompanyar les emocions dels nostres fills sense sentir les nostres.

Com has anat aprenent a ser mare?

— Sabem ser mares, de la mateixa manera que sabem ser amigues. La maternitat és una relació entre tu i el teu fill i es construeix amb el temps. Malgrat tot, diria que aprenc a ser mare amb les meves amigues, parlant-hi i veient-les ser mares. En aquest sentit, la maternitat té alguna cosa d'adolescent: parles amb les altres a totes hores, hi compateixes confidències. Som grans aliades i aprenem entre totes. Dedicar-me a escoltar-les aquests anys ha sigut el millor que podia fer. 

Què et costa?

— La dificultat més gran que trobo és la d’aprendre a deixar-los anar, haver d'acceptar que es faran mal, que no els podré protegir sempre, que els he d'anar donant autonomia.

Què et sorprèn dels teus fills?

— Una vegada vaig preguntar a les meves seguidores per Instagram que, si només poguessin relacionar-se amb els fills a través d’un dels cinc sentits, quin seria. Les respostes em van sorprendre. La majoria feien referència al tacte. Jo escolliria la vista sense pensar-m'ho dues vegades. Quan els vaig a recollir a l’escola me’ls quedo mirant. Observo com actuen quan no hi soc, quan creuen que no els veig. Contemplo com són quan són sense mi i em meravella.

Hi ha un tema tabú, el fet d'estimar de diferent manera cada fill. 

— L’amor cap als fills és diferent en la forma, però no en la profunditat. No és un amor romàntic o dulcificat. Per als dos fills sento un amor ferotge, que em mou i m’activa. La intensitat és la mateixa, però no s’expressa igual perquè són persones diferents. Amb un m’hi entenc d’una manera i amb l’altre, d’una altra. I és bonic això també, cada vincle és únic.

Què creus que necessita saber una mare que es troba en els primers mesos de la maternitat?

— La maternitat comporta molts canvis. De la mateixa manera que som conscients de la importància d’acompanyar un adolescent, és important també cuidar les dones en aquest procés i atendre les seves angoixes. Les principals que observo a El Refugi són: des de la soledat, la tornada a la feina, la manca de corresponsabilitat i la dificultat per trobar espai i comprensió dels altres, per redescobrir la nova dona en què s’estan convertint.

Com neix el projecte d'El Refugi de les Mares?

— Neix ara fa quatre anys. Vaig construir el que a mi m’hauria agradat tenir, un lloc per descansar. Quan estava embarassada vaig començar a compartir les meves experiències i em vaig adonar que totes les dones sentien les mateixes coses, però resulta que ningú ens havia parlat de tot això: del dolor, el vertigen, aquella bomba que se sent. Un dia vaig pensar en totes aquelles dones sense parelles corresponsables i que transitaven aquestes experiències soles. Des d’aquell dia vaig decidir posar el meu cos i la meva ànima en aquest propòsit: que cap mare estigui sola en la maternitat.

Què et fa riure?

— La maternitat m’ha portat a riure molt. Em ric de mi mateixa quan la lio gestionant enrabiades i amenaço amb coses que sé que no compliré mai, o quan menjo xocolata d’amagat.