A l’hora d’analitzar els permisos de maternitat i paternitat, la periodista Diana Oliver ho té clar. “Els permisos haurien de ser transferibles perquè cada família es pugui organitzar com consideri”. L’experta en criança i salut lamenta que, encara ara, “hi ha molt paternalisme quan es pensa que si es fan transferibles seran els pares els que renunciïn a les seves setmanes de permís. I no només haurien de ser transferibles, sinó que hauríem d'aspirar a aconseguir almenys uns permisos que arribin als sis mesos, que és la recomanació per a lactància materna exclusiva”, raona. “Es diu que la lactància és una elecció, però si la tries i no la pots dur a terme perquè el sistema no et permet fer-ho, i llavors aquesta recomanació es converteix en un contrasentit. Si defensem la lactància com a valor en salut pública, cal legislar en aquest sentit”, argumenta.
Mares en precari. Quan 'maternar' és un repte social
Expertes en maternitat com les periodistes Diana Oliver i Esther Vivas lamenten que les condicions materials marquen la cura dels fills amb dignitat
Les condicions materials determinaran com serà la teva maternitat. Si no tens una situació econòmica estable, no pots assumir el pagament d'un habitatge digne, tens una feina precària i no comptes amb una xarxa de suport, amb la tribu, “això marcarà que visquis la maternitat amb angoixa, esgotament i molta precarietat. Les condicions materials marquen que puguis cuidar amb dignitat. Estem massa acostumades a sentir que els teus fills són el problema, quan en realitat són una qüestió col·lectiva”. Amb aquesta contundència, però des de l’experiència vital d’haver entrevistat moltes mares, parla la periodista madrilenya Diana Oliver, autora del llibre Maternidades precarias. Tener hijos en el mundo actual: entre el privilegio y la incertidumbre (Ed. Arpa), publicat recentment.
Oliver, mare de dos fills i comunicadora experta en criança, maternitat i salut, va escriure el llibre en plena pandèmia, teletreballant amb el seu marit i atenent els petits: “Fent malabarismes, tot i que tinc un home amb qui comparteixo la criança al 50%, però no és l’habitual”. Reconeix que la societat occidental actual considera que la criança és un tema individual, quan “hauria de ser un assumpte col·lectiu” i d’interès general. “Estem centrant tots els discursos de la maternitat i les cures al voltant de la conciliació i el que és productiu, mentre es queden enrere moltes mares, històries i situacions que estan fora dels discursos laborals, dels sostres de vidre i de les feines econòmicament més dignes i valorades socialment”, apunta.
Oliver planteja que cal obrir la mirada cap a un discurs basat “en la precarietat com a problema estructural que ho travessa tot, posant atenció en mesures que, per fi, atenguin les necessitats reals de les mares, i això implica preguntar què necessiten”. L’escriptora recorda que l’economia i les classes polítiques dirigents “encara no entenen que les mares passen per uns processos que no passen els pares –l'embaràs, el part, el puerperi i la lactància–. Són processos que moltes vegades es porten en solitud i, abans que s'acabin, has de tornar a la cosa productiva, a la roda, com si no hagués passat res a la teva vida, malgrat que hi ha hagut un canvi radical: ara una persona depèn de tu”, destaca.
Al llibre, Oliver reflexiona que l’estat espanyol és a la cua d'Europa dels permisos remunerats de baixa maternal. “Els permisos han de ser universals i anar més enllà de les setze setmanes, perquè arribin almenys a un any. Ens cal visibilitzar les mares que es troben en situacions vulnerables –les que no tenen un contracte, les que no treballen remuneradament però han d'atendre altres cures, com ara persones dependents i malalts o patologies cròniques–, i les mares no regularitzades. Però ara l'única solució que hi ha és la mercantilització de les cures i ens centrem en formar els pares, que és una cosa que cal fer però no a costa que nosaltres continuem cuidant en la precarietat”, denuncia.
I afegeix: si la precarietat ja és companya de viatge en moltes famílies amb dues persones adultes i un o dos sous, es converteix en una autèntica espasa de Dàmocles “per a l'exclusió social en el cas de les famílies monoparentals, que ni tan sols tenen una llei pròpia”. Segons argumenta Oliver, “no només s'enfronten a empobrir-se molt més fàcilment que una família tradicional composta per dues persones adultes, sinó que quan a casa hi ha dues mans en comptes de quatre, la teva logística es complica moltíssim en cas de malaltia o conflicte laboral. Cal posar el focus en les necessitats que té aquest tipus de família perquè la seva vulnerabilitat no sigui molt més gran, i assumir la diversitat familiar, que és una realitat”.
Maternitat feminista
Esther Vivas, sociòloga, periodista i feminista compromesa, va publicar el 2019 Mama desobedient, una mirada feminista cap a la maternitat (Ara Llibres / Capitán Swing), que amb els anys ha aconseguit diferents edicions d'èxit, sobretot a l'Amèrica Llatina. A l’Instagram, amb prop de 76.000 seguidors, Vivas fa directes on explica que “es tracta de valorar i visibilitzar la importància de l’embaràs, el part, la lactància i la criança en la reproducció humana i social. Cal reivindicar la maternitat com una responsabilitat col·lectiva, en el marc d’un projecte emancipador”.
Té clar que “no es tracta d’idealitzar-la, sinó de reconèixer que les mares han fet una importantíssima contribució històrica, social, econòmica i política. Un cop les dones hem acabat amb la maternitat com a destí, com a finalitat, ara ens toca poder triar com volem viure aquesta experiència”. Segons Vivas, “no hi ha una única maternitat, sinó que n’hi ha moltes i diferents. La cosa important és que l’opció que cadascuna triï, la societat ens la deixi tirar endavant, sense culpa ni pressions. Vivim en una societat hostil amb la maternitat i la criança”, lamenta. I aquesta situació s’ha de capgirar.
Per a l’activista, el problema està en el fet que “la maternitat s’enfoca des de la individualitat. Quan les nostres decisions estan determinades pel context en què exercim la maternitat i aquest és socioeconòmic, ambiental i hostil a la vida i la fertilitat, el que acaba passant és que com a mares no fem tant el que desitgem, sinó que fem el que podem”, descriu. La idea de precarietat plana en el seu discurs, tant al llibre com en les seves xerrades i accions a les xarxes. Vivas, mare d’un nen, lamenta: “Ens han venut un romanticisme i una perfecció sobre la maternitat que fa que la majoria de les dones la visquin de manera esgotadora i contradictòria”. La societat –en paraules de Vivas– està “organitzada al voltant de la hipocresia i la culpa, i ens planteja un ideal matern impossible d’assumir”. “El problema no és nostre, és de l’ideal amb què ens carreguen a les mares”, conclou en una línia de pensament similar a la de Diana Oliver.
El sacseig emocional a què s’enfronten moltes dones durant l’embaràs, el part i el postpart es deu, segons la periodista sabadellenca, “al pes d’un sistema patriarcal que invisibilitza tot el que té a veure amb la reproducció de la vida”. Segons Vivas, “la maternitat, al llarg de la història, ha sigut utilitzada com un instrument de control i supeditació del cos de la dona. La resposta davant això no és negar la maternitat, sinó reivindicar l’experiència materna com un dret i en clau feminista i emancipadora”.
La investigadora Lore Lujanbio proposa un sistema de cures comunitàries. L’escriptora Diana Oliver hi està d’acord, però reconeix que el sistema individualista i productiu capitalista, falla, cosa que deixa a les mares en situacions de vulnerabilitat. “Com que no tenim aquesta xarxa hem mercantilitzat les cures a tots els nivells, des dels nadons fins a les persones malaltes. Al final, cada cop estem més sols de portes endins en una societat clarament individualista”. “I així –diu– criem a nivell individual: els teus fills, els teus problemes. Si teniu fills, l'única mesura que us ofereix el sistema és externalitzar les cures o que pugueu demanar una excedència o una reducció de jornada. Això no només ignora les necessitats físiques i emocionals dels primers mesos sinó que, a més, tot se sosté en l'àmbit econòmic”. Oliver ha viscut la incertesa en la seva pell: “Quan tens una feina precària sempre hi és, però des que tinc fills i soc autònoma, la incertesa és més present que mai. I és més desesperant”.