Mara Faye Lethem: "Una mare, per cada fill perd una dent"

BarcelonaVam passar quatre anys amb els fills vivint a Brooklyn, el barri de la meva infantesa. Els meus fills van anar a la meva escola primària i la Judit, fins i tot, va fer un any del meu middle school. Ara crec que m’entenen millor com a persona i saben més sobre el que vol dir ser estatunidencs, encara que Nova York no diria que és del tot típic del que és el país en general. Hem rodat món i ara tornem a viure al Raval de Barcelona.

Ets mare de postadolescents, en canvi, la protagonista de Series boja si no ho fessis té un fill petit i està embarassada.

— La vaig escriure fa temps. Me n’alegro molt d'haver-la escrit perquè se’m van esborrant algunes coses de les etapes anteriors. Tenim tendència a oblidar les parts més difícils: la manca de son, la vigilància constant... I a quedar-nos amb el més bonic.

Passa especialment amb els primers anys. Tot ens sembla una postal.

— Jo ho relaciono amb una mentida, amb una ficció de la meva generació, que és que les dones podem compaginar-ho tot. Crec que, abans, la feina de criar els fills i la de cuidar els pares quan es fan grans era molt invisibilitzada. Moltes vegades l'havia de fer una dona que ni tan sols havia tingut l’oportunitat de somiar quines coses li hauria agradat fer.

Encara ara les dones han de triar i els homes, no tant.

— Ser mare vol dir invertir molta de la nostra energia vital en la família i prendre consciència que és la feina més gratificant que podem fer. Quan, en realitat, com tot allò que paga la pena, implica molts reptes, molts moments durs i també d'avorrits. Jo, des de petita, m'interrogava sobre què era ser mare, i també sobre què volia dir tenir-ne, perquè la meva va morir molt jove. No tenia clar que volgués tenir fills, però no volia perdre’m l’experiència de donar a llum. La meva madrastra sempre deia: una mare, per cada fill perd una dent. No m’ha passat, però m’agrada com a concepte.

Fa uns anys vau anar a viure als Estats Units.

— Veure el món i entendre altres perspectives és un gran privilegi. El que de vegades fa mal és acceptar que no és possible viure en dos llocs al mateix temps. Els meus fills han hagut d’aprendre això de prou petits. Per a mi, no deixa de ser una mena de ferida dolça, això de tenir dues ciutats.

En el llibre queda clar que tens un sentit de l'humor força esmolat.

— A casa, intento controlar el sarcasme, perquè els nens són una mica sensibles. No sé fins a quin punt ho aconsegueixo. Em tallo quan penso que potser les meves paraules tenen més pes del que m’imagino.

Per experiència, sé que el sarcasme sol ser hereditari.

— Som una família prou unida, però crec que a tots quatre ens agrada tenir l’última paraula, i això cansa. A més a més, som trilingües.

Del que sents a dir sobre la relació amb els fills, què et resulta més irritant?

— No m’agraden gens els consells que ens fan sentir culpables, del tipus: si fas tal cosa, els fills hauran de fer anys de teràpia. No crec que ens hàgim de responsabilitzar de la vida emocional dels fills. Allò que cal fer és donar-los les eines que necessitaran per gestionar-se ells mateixos. I també hem de donar exemple, i això implica no deixar de fer les nostres coses, les coses que ens apassionen, no deixar de tenir una vida intel·lectual i creativa pel fet de tenir fills.

Què et preocupa, especialment, ara mateix?

— Veig que és un moment molt complicat amb el tema pantalles, el tema IA, que enllaça amb el consumisme infecte i amb la gratificació instantània. Vaja, tota la merdificació estesa. No sé com es fa perquè entenguin la importància d’estudiar. El que més m’estimaria és que aprenguessin el valor de l’esforç.

I què no et preocupa gens?

— Sempre he estat molt agraïda de tenir una filla amb molta confiança en si mateixa, amb les idees prou clares, i valenta. No em poso cap medalla. Va néixer així.

I tu, com has anat evolucionant, com a mare?

— Jo no vaig madurar del tot fins que vaig ser mare. Abans de ser-ho perdia molt més el temps. Era més canalla abans de tenir la canalla. Ara em cuido més, intento donar bon exemple i aprofitar el temps.