Eva Medina: "M'ha costat posar límits al meu fill perquè no els considero necessaris"

BarcelonaTenir filles i fills activa ferides de la nostra infància que tenim sense resoldre. Això em va permetre connectar amb la nena que vaig ser, recuperar-la i aprendre a cuidar-la. També vaig tenir l'oportunitat per comprendre el meu pare i la meva mare. La maternitat ens col·loca a tots en una situació vulnerable, però al mateix temps ens aporta una saviesa que difícilment trobarem d'una altra manera. La criança ens enfronta a les nostres carències. Durant els primers anys de vida del meu fill vaig recuperar molts records de quan era una nena i cuidava un germà més petit.

Vas ser mare als 40 anys. En quins aspectes va ser positiu?

— Ja havia viscut altres maternitats de les amigues i de la meva germana, així que ja sabia coses que d'una altra manera hauria descobert sobtadament. També em va ajudar a estar més connectada amb el meu instint i tenia ben clar que no permetria que ningú interferís en el vincle amb el meu fill. Si hagués sigut més jove, les meves inseguretats m'haurien fet dubtar més.

I en quins altres aspectes tenir 40 anys va ser un problema?

— Vaig patir un avortament i em va costar més temps tornar a quedar embarassada. Això va implicar plantejar-me si volia seguir endavant en un procés de fertilitat. Va ser una etapa difícil i dolorosa mentre transitava pel dol del primer fill. Sentia que ja no tenia tant de temps per tornar-ho a intentar. Vaig estar a punt de renunciar-hi.

Vas passar per algun moment especialment dur?

— Durant el primer trimestre de l'embaràs em van dir que hi havia probabilitats que el nadó tingués malformacions. Vaig haver de bregar amb aquestes pors, que em venien més de fora que de dins meu.

Haver passat per una infància difícil ha condicionat la teva maternitat.

— Les dificultats que vaig passar sent petita van ser absències afectives; discussions constants entre els pares; el greu alcoholisme del pare, que va acabar amb la seva vida; moltes dificultats econòmiques, i molta tensió. Per tot això tracto el meu fill amb la tendresa i delicadesa que m'hauria agradat rebre. Això no vol dir que sempre sigui delicada, perquè també m'enfado. Aquesta també és una emoció sana. Ara, sovint sobreprotegeixo el meu fill perquè tinc distorsionat el tema dels límits.

Què vols dir?

— Vaig créixer sense límits i amb molta violència. Encara que he fet molt treball personal, la meva vivència infantil segueix present. Molts cops m'ha costat posar límits al meu fill perquè no els considero necessaris, tot i que a vegades sí que ho són. He de treballar més la manera d'exercir la meva autoritat sense sentir-me culpable.

Mares i pares vivim amb la por de fer mal als fills.

— La maternitat és un camí per a tota la vida, així que tenim marge per reconduir les coses. És important voler mirar dins nostre mentre seguim el nostre camí, per adonar-nos de si en algun moment deixem de sentir sintonia amb la manera com exercim la criança. I cal aprendre a comunicar-nos amb el cor. Jo sempre animo el meu fill que expressi el dolor i la tristesa, ja que són emocions que per la meva història a mi em van costar més d'expressar. A ell no li costa gaire mostrar l'emprenyament, però té dificultats expressant el que li fa mal o el posa trist.

Avui el teu fill té 9 anys. Quina etapa ha estat la més preciosa?

— La lactància va ser un regal meravellós. Mai he viscut ni crec que torni a viure una cosa tan especial i diferent.

I la més complicada?

— Va ser dur que el cansament s'anés acumulant. Quan tenia tres o quatre anys volia tornar a treballar i necessitava estar descansada. Necessitava recuperar la meva energia per poder tornar-me a sentir un ésser humà independent, més enllà de la maternitat.

Malgrat les moltes ferides, què vols transmetre al teu fill del que vas viure?

— Jo vinc d'una família humil però amb valors que he volgut conservar com un tresor. La meva família, malgrat els pocs recursos, em va mostrar l'esperit d'ajudar sempre als altres. Vaig créixer en un poble, a casa dels avis, i això em va ensenyar a conviure amb una família extensa, amb els veïns i les veïnes. Les portes de casa gairebé sempre eren obertes. Això va ser una cosa bonica que també va marcar la meva infància.