BarcelonaLa Marta (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat, ja que encara està en tràmits de separació) fa quatre mesos que va prendre la decisió de divorciar-se del seu marit. Tenen un fill de 5 anys que viu una setmana amb cadascú. "Fer el pas va ser dur sobretot perquè ell no s'ho esperava, però la nostra relació no tenia sentit: es passava tot el dia treballant i només apareixia per dormir i jo quan plegava de la feina semblava una mare soltera", explica. Poder perquè precisament no s'ho esperava, diu la Marta, la separació ha estat complicada. Entre ells la comunicació és pràcticament nul·la, tot és via correu electrònic, i no es posen d'acord amb temes tan bàsics com l'alimentació o les rutines diàries. "Jo soc molt ordenada i estricte i ell tot al contrari", explica.
"Situacions com aquesta fan que tant els pares com els fills pateixin encara molt més davant d'una separació", explica Dolors Liria, psicòloga i psicoterapeuta i vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. "Si els pares es veuen desbordats, no es posen mínimament d'acord i cada decisió és un conflicte que acaba afectant els fills, cal demanar ajuda", alerta.
L'any passat es van produir a Catalunya 15.755 ruptures de parella entre divorcis, separacions i nul·litats, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat). És un 17% del total que es van registrar a Espanya i un repunt de més de 1.800 de les parelles que es van trencar el 2020, l'any en què va esclatar la pandèmia, que va provocar la paralització de molts tràmits judicials a causa dels mesos de confinament. Tenint en compte que com a mínim des del 2000 aquesta xifra (excepte, com dèiem, l'any que va arribar el covid) no ha baixat mai de les 15.000 ruptures, ¿quines són les claus per gestionar un bon divorci?
Culpable i frustrada
"Et sents culpable i frustrada perquè li trenques la família al teu fill", admet la Marta. Tot i que la separació sigui volguda, sempre es produeix una pèrdua que necessita el seu dol i on predominen sentiments també com la tristesa, l'enuig, l'angoixa o la incertesa perquè s'esmicola el futur que s'havia construït amb la parella. "No sé si podré" és segurament la frase més repetida, explica Berta Sugrañes, psicòloga i psicoterapeuta familiar, perquè el pes que fins ara es portava entre dos (econòmic, social, etc.) ara passa a portar-se sol. Així i tot, les dues psicòlogues insisteixen que cal agafar distància emocional i posar el focus en els fills.
El primer pas és com se'ls comunica que els pares se separen. "S'ha de fer quan la decisió està presa", puntualitza Sugrañes. Molts cops l'etapa predivorci sol ser llarga i genera molta tensió, cosa que fa que de vegades el pare o la mare faci intervenir els fills per fer-los còmplices. "És una mala praxi perquè les criatures ho viuen com una cosa difícil i dolorosa i una separació no té per què ser un motiu traumàtic si els pares ho porten d'una manera sana i equilibrada", afegeix Sugrañes.
Quan es comunica l'ideal seria fer-ho els dos membres de la parella junts sense culpabilitzar a ningú i tenint-se molt de respecte. "S'acostuma a dir: nosaltres seguim sent els teus pares encara que no siguem parella; per tant, t'has de quedar tranquil perquè estarem sempre aquí", apunta Sugrañes. És important a l'hora de fer-ho evitar plors o mostrar ràbia davant dels menors perquè tinguin clar que la seva seguretat, que se sustenta en els seus pares, es manté. A més, no s'hauria d'entrar en el conflicte de fons de la parella perquè el fill no senti que s'ha de posicionar a favor d'un o l'altre. "Sempre, però, s'ha de parlar des de la sinceritat adaptant el discurs a l'edat dels menors", apunten les dues psicòlogues.
Període de dol
"El meu fill encara no és molt conscient de què està passant perquè és molt petit, però sí que de vegades pregunta si el pare no tornarà a casa", reconeix la Marta. Com passa entre els adults, els menors també ho viuen com una pèrdua i necessiten el seu període de dol. Un tràngol, expliquen les expertes, que ara és més fàcil de passar que fa vint anys perquè, tal com demostren les xifres, hi ha moltes més parelles separades i entre els seus companys de classe segur que n'hi ha més d'un que també està en aquesta situació o hi ha passat. "Els nens tenen una capacitat d'adaptació més elevada que els adults i com ho gestionin els menors dependrà molt de com ho hagin fet els pares", explica Liria.
Anar a l'una és, precisament, la feina "més complicada" per a les parelles que es trenquen perquè arrosseguen una motxilla emocional dolorosa, perquè el motiu de la separació també ho pot fer difícil o també per la dinàmica de relació que duien (si algú dels dos tenia més pes en la relació, per exemple). "La clau és no desenfocar-se dels fills, tenir molt clar què necessiten ells; i en cas que no es pugui fer, cosa que passa en moltes ocasions, cal buscar un professional que els ajudi externament per passar per aquest trànsit", apunten les psicòlogues. Deixar-se portar per la intensitat emocional per la qual passa l'exparella és precisament l'error més habitual que solen cometre els adults.
Què fer i què no davant d'una separació
La psicòloga clínica infantil i juvenil de l'àrea de salut mental, Laia Mollà Cusí, recull a l'Observatori Faros de l'Hospital Sant Joan de Déu què és aconsellable fer i què s'ha d'evitar per gestionar una separació.
Què fer
- Assegura’t que els dos pares continueu implicats en la vida del nen.
- No busquis suport en el teu fill, sinó en altres familiars adults, amics i, si cal, en professionals de la salut mental.
- Estigueu tots dos presents durant la conversa, expliqueu-los conjuntament què ha passat. Adapteu-vos a l’edat, grau de maduresa i temperament del nen.
- Un missatge fonamental: el que ha passat és un assumpte entre la mare i el pare, i el nen o nena no és culpable en absolut.
- Busqueu maneres de continuar tots dos presents en la vida dels fills.
- Busqueu maneres de mantenir una relació saludable amb els dos progenitors.
- Informeu-los sobre el que canviarà en la seva vida quotidiana i sobre el que no canviarà. Redueix al mínim l’alteració de les rutines quotidianes del/s nen/s.
- Abans de res, ofereix al fill tot el teu suport, i ajuda’l a expressar amb paraules els seus sentiments abans d’oferir-li altres formes materials de sentir-se millor.
- Respecteu-vos mútuament pel benefici dels fills. Mantingues els conflictes, baralles i discussions, així com els comentaris dels aspectes legals del divorci, al marge dels nens.
- Doneu-los permís per acceptar noves parelles de l’altre progenitor.
- Dir-los amb paraules i accions que poden continuar estimant l’altre pare.
- Assegureu-vos que els fills entenen que la ruptura dels pares no implica canvis en la relació amb els fills.
- Ajudeu-los a transitar el procés de canvi, acceptant i validant les emocions que puguin tenir els fills.
- Treballeu per fer equip de pares.
Què no fer
- No utilitzeu els fills com a testimonis, missatgers o àrbitres de les discussions entre progenitors.
- No intenteu evitar que la separació els afecti.
- No invalideu les seves emocions.
- No feu regals o diversions per evitar que estiguin tristos o enfadats.
- No criticar-vos o menysprear-vos davant dels fills.
- Teniu en compte que tot el que es faci per perjudicar l’altre progenitor acabarà repercutint negativament en els fills.
- No els poseu en situacions en què hagin de posicionar-se amb un progenitor o l'altre.
- No utilitzeu els fills com a instrument per venjar-se de l’altre, aconseguireu ressentiment cap a vosaltres.
- No utilitzeu els fills com a espies, no fiscalitzeu el que fan quan estan amb l’altre progenitor. No el feu sentir deslleial amb un o l’altre.
- No feu comentaris negatius respecte a l’altre progenitor, de ressentiment i de donar-li la culpa, molt especialment si teniu els fills davant.