La fira d'atraccions, l’Eurodisney de quilòmetre zero
BarcelonaÉrem en un poble de muntanya de vacances –o com es digui això que es fa quan t’obliguen a estar 24/7 amb els teus fills a l’estiu– quan de sobte, entre crits de baralles i mamaaaaaaaaa que sonaven en eco a la muntanya, com si es tractés d’un oasi, vam veure brillar de lluny uns llums de neó dels anys noranta. Per primer cop en molt de temps es va fer el silenci i podíem escoltar aquella cançó de la Shakira, a més decibels dels que poden suportar els timpans humans, que parla del seu ex, de tots els seus morts i que repassa una per una totes les branques del seu arbre genealògic. “Estem salvats!”, vaig dir al husband quan, seguint la llum i el soroll fins al pàrquing, vaig percebre l’olor de peus d’un castell inflable.
I és que les fires d’atraccions de poble són l’Eurodisney de quilòmetre zero. Un forat negre per a l'economia familiar nivell Stephen Hawking, però un mindfulness paternal en què pots recuperar minuts d’esperança de vida amb una canya de litre mentre veus en streaming les teves filles fent triples mortals amb tirabuixó al castell inflable com si fossin la Nadia Comaneci amb cinquanta anys, miopia i artrosi.
No tenen princeses, és cert, però hi ha un home amb una samarreta arrapada estil crop top i la panxa peluda que li cau per sobre de la ronyonera que a canvi d’una fitxa et deixa saltar en un llit elàstic entre molles rovellades i arrebossades de tètanus que riu-te'n tu de l’adrenalina de l’Space Mountain o que et deixa treure la bilis per la boca en unes tasses giratòries amb un Mickey Mouse dibuixat per algú que va suspendre la plàstica a l'ESO i es va tirar a les drogues.
Vacances mentals
I què, si no tens les clàssiques orelles de la Minnie? Sempre hi ha l'opció de donar un ronyó al mercat negre a canvi de llogar un pintacares i deixar que a una li facin una banya amb dues flors enmig del front que vol semblar la d’un unicorn però que s’apropa més a un penis i un escrot plens de brilli-brilli que no trauràs rascant ni per Setmana Santa o deixar l’altra asseguda en una cadireta de càmping sense moure’s ni un centímetre –com si no fos hiperactiva– mentre li arranquen manyocs de cabells amb la promesa de fer-li unes trenes africanes –que arribo a ser jo passant-li la llemenera per treure-li dos polls i tindríem advocats, plets i, fins i tot, els Mossos d’Esquadra–, que acabarà amb dues calbes laterals que ens obligaran a invertir els pocs estalvis familiars que queden en un trasplantament capil·lar a Turquia.
Sí, segurament l'OMS no ho recomana –ni cap pediatra amb dos dits de front, però és un bonus prèmium per als adults que consten en el llibre de família que et permet mantenir una mínima conversa sense haver d’estar cridant enmig de la muntanya intentant que no morin atropellades per un tractor, devorades per una vaca no baby friendly, despenyant-se per un precipici o electrocutades per una tanca elèctrica.
Això sí que són vacances mentals i no les de la Lonely Planet.
