Oriol Garcia Molsosa: "Els fills necessiten límits i també desordre"

BarcelonaAmb la parella, quan els fills discuteixen per qui s’emporta l’última croqueta o un tros de pastís, els diem que l’un talli i que l’altre triï. Aquest exemple reflecteix la manera com mirem d’encarar els conflictes: amb sentit comú. Convidem els nostres fills a utilitzar-lo, a posar-se d’acord, a trobar solucions que, més o menys, ens faci estar contents i feliços, perquè, de fet, d’això va viure en família: de compartir i passar-ho bé.

En l’educació dels fills se superposen dues tradicions. Què has après de la família de la teva parella?

— La família de l’Anna són molt empàtics, atents i detallistes amb tothom, amb la família, amb el veí, amb un passavolant. S’abracen molt i es diuen t’estimo moltes vegades. Aquest fer evident que t’estimes l’altre amb paraules i gestos és una cosa que he après de la seva manera de fer. Amb els meus germans i pares som poc de tenir aquests gestos.

I què creus que aporta la teva tradició familiar?

— El sentit de l’humor i el desordre. La mirada irònica al món, que sempre ens ajuda a relativitzar els problemes. A casa els pares la porta sempre ha estat oberta, sempre hi ha gent amunt i avall. És una casa més aviat desordenada on tot passava i passa al menjador, que és un lloc que tant es pot convertir en un vaixell pirata com en un espectacle de titelles. Aquest tipus d’espai compartit de joc entre pares i fills crec que també l’hem sabut generar a casa, amb l’Ot i la Lola.

Explica’m una experiència que consideris especial.

— Quan jo tenia catorze o quinze anys, a casa dels meus pares van començar a fer acolliments d’urgència. Això volia dir que venien a viure amb nosaltres nadons d’entre zero i dos anys que s’hi estaven un temps, mentre els buscaven una família definitiva o es donaven les condicions perquè poguessin tornar a la seva família biològica. Tot i que els meus germans i jo ja fa temps que fem la nostra, els pares han continuat fent aquest servei i nosaltres sempre procurem donar-los un cop de mà. Això vol dir que els meus dos fills han conviscut amb els acolliments de manera habitual. Quan aquests nadons marxen, després d’estar-se un o dos anys a casa, és un moment bonic que els meus fills viuen amb naturalitat, tendresa i molta emoció.

Quina cosa tan especial, aquesta que m’expliques...

— Una vegada, la Lola ens va preguntar en quina casa havia estat ella abans de venir a viure amb nosaltres. Comprovar que els fills són capaços d’entendre i d’assimilar experiències com aquesta m’ha servit per confirmar que poden viure amb normalitat qualsevol tipus de situació, sense que els pares intentem posar la bena abans de la ferida.

Ets músic i treballes amb el to, el ritme, el matís, la subtilitat. Fer de pare és més un exercici de sensibilitat que de racionalitat?

— Jo diria que una de les gràcies d’educar és que necessitem la lletra i la música. Necessitem normes i límits i també necessitem desordre i improvisació. Ens cal esforçar-nos, repetir, insistir i també ens cal deixar fer, inventar, jugar… Però això, ben mirat, ho necessitem per fer qualsevol cosa, no? Quan escrius necessites observar, imaginar, intuir, sentir, però també és imprescindible decidir, corregir, escapçar fragments que t’encantaven fent servir la racionalitat. I amb l’aprenentatge de l’instrument torna a passar el mateix. Vaja, que et diria que la riquesa d’educar és saber combinar una bona música amb una lletra ben encertada.

Explica’m una derrota que, per algun motiu, consideris significativa.

Diria que la Lola tenia dos o tres anys. Érem a la cuina, fent una amanida i ella m’ajudava. A l’amanida hi posàvem dauets de formatge. Jo els tallava i ella els passava. Quan li vaig passar el primer dauet em va dir "Me’l puc menjar?" i jo li vaig contestar que no. Ella s'hi va conformar. Al tallar un segon dauet, ella va tornar a l’atac i jo, sent conseqüent, vaig tornar a dir-li que no. Vam repetir l’operació tres o quatre cops. Puc? No. Fins que al cinquè o sisè dau em vaig rendir. Vaig pensar que no hi havia cap problema en menjar un d’aquells dauets. "Pare, me’l puc menjar?" "Sí, aquest sí". Resultat: Filla, 1 / Pare, 0.