Així fa de mare
Criatures  /  Família 20/07/2022

Laia Perearnau: "Quan els fills discutien el meu marit i jo ens preguntàvem: tu creus que això és normal?"

Guionista a TVC i mare

3 min
La periodista i escriptora Laia Perearnau

BarcelonaEscriptora, historiadora, periodista i mare de la Marina, el Roger i el Jordi, de 16, 14 i 11 anys. Guionista a TVC, publica Francesca de Barcelona (Columna), premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica, la història d’una metge catalana del segle XIV.

Al llarg de la història, les dones han ajudat les altres dones a parir. Sabem que parien sobre una cadira de parts o bé de puntetes, perquè la força de la gravetat hi ajudés. No hi havia gaire consciència de la importància de la higiene, però les llevadores utilitzaven oli de fenigrec per untar-se les mans i desinfectar-les.

A la novel·la descrius un part del segle XIV.

— La mare de la protagonista té un part duríssim, com el que recordo que m’havia explicat la meva àvia. Va estar tres dies amb dolors terribles. Explico com practiquen una cesària unes jueves del Call, que eren llevadores expertes. Llavors, la cesària servia per salvar la vida de la criatura, però condemnava la mare.

Cap semblança amb la teva experiència?

— El meu primer part va ser excessivament medicalitzat i aquesta és una experiència compartida amb moltes dones del meu entorn. S’ha perdut el part més personal, més d’ajuda grupal, tot i que en els darrers anys hi ha un moviment per humanitzar els parts. El tercer ja el vaig viure de manera molt diferent.

Teniu tres fills, però tant tu com el teu marit sou fills únics.

— Això no ens ha ajudat gaire. Molts cops, quan els fills discutien o es llançaven les joguines pel cap, ell i jo ens tancàvem a la cuina i ens preguntàvem: tu creus que això és normal? Ni idea. Tiràvem de llibres de pedagogia perquè ens ajudessin, o demanàvem consell als amics que havien tingut germans, i es reien dels nostres dubtes. En conclusió, la gelosia és normal, tot són etapes i tot passa. Ara, un consell: deixa que facin, no vulguis fer de jutge en les seves eternes baralles i rivalitats.

Aquest curs has superat un repte.

— Sí, he viscut una separació difícil. La filla gran va marxar a estudiar als Estats Units. Som realment mamífers. Quan va marxar vaig pensar: ostres, no la podré ensumar durant un any. Dit així sona estrany, però és el que sentia. Vaig mantenir les formes fins que va travessar la porta d’embarcament i llavors no vaig parar de plorar durant hores. Però alhora sentia que no li podíem barrar el pas i que necessitava marxar, conèixer gent i viure experiències.

Què us agrada fer plegats?

— Als meus fills els encanta passejar pel Barri Gòtic de Barcelona. Jo soc del barri de Gràcia de Barcelona, però els pares tenien una botiga de terrissa al carrer del Call i una altra a la plaça de Sant Josep Oriol, que és la zona on passa bona part de la novel·la. M’he passat la infantesa i adolescència allà, esperant-los que sortissin de treballar o treballant jo. D’aquella època recordo haver vist homes fent cua per entrar en un prostíbul, la pudor de pixum que feien els carrers, nanos amb malformacions i discapacitats, algun assassinat.

I del segle XIV, què els expliques?

— Al lloc on s’alça la Generalitat hi havia la casa d’un metge jueu que va ser assetjada durant l’atac que va patir el Call el 1391. Després un diputat va comprar-la i hi va fer un palau. O que al carrer de la Lleona, paral·lel al carrer Ferran, hi vivia l’encarregat de cuidar els lleons de la reina Elionor de Sicília.

 

stats