Francisco Llorca

“Tenir fills és antisistema”

Editor, llibreter i pare del Vicenç, de poc més d’un any. És autor de la col·lecció ‘Pequeños Grandes Gestos’ (Alba), on explica com un fet quotidià pot convertir-se en història. Ara en surt el quart títol, ‘Pequeños grandes gestos por la tolerancia’

Francisco Llorca, editor i llibreter / PERE TORDERA Zoom

Fixa’t que sovint s’ha considerat la família com una institució conservadora i retrògrada, i en canvi avui tenir una família és un gest antisistema. Quan vols tenir un fill t’has de revoltar contra els horaris laborals i tantes altres coses. Tot sembla pensat per estar en contra de tenir fills.

Totalment cert.

El ritme de feina que ha de seguir una persona que no té fills no és humà. El ritme autènticament humà és el de la criança, el ritme d’un nen que es va fent gran.

Canvia la percepció del temps.

Descobrir aquest temps més humà és un gran plaer. Ser pare et pren temps i, al mateix temps, te’n dóna. Quan tens un fill el teu món s’empetiteix i, al mateix temps, s’engrandeix. Ser pare et torna un temps genuïnament humà, el temps que necessites per créixer humanament.

Què més has descobert?

Això de tenir un fill és com llançar una pedra a un estany, on es comencen a formar ones concèntriques que acaben afectant tots els àmbits de la vida.

Per exemple?

L’alimentació. Mai m’he fixat gaire en el que menjava, però quan tens un fill et planteges que no és el mateix menjar una cosa que una altra i fa que et fixis en els aliments que compres. Ara han canviat els meus hàbits de consum. Sóc un consumidor més conscient, busco productes de proximitat, més ecològics.

Ets més prudent.

No crec que tenir un fill et faci més bona persona. Ser pare no té un efecte màgic però sí que és com una mena de reset. Potser hi ha qui vol ser pare continuant fent-ho tot igual, però crec que s’estimbarà.

Enyores coses d’abans?

Sí, enyoro coses que feia abans i, d’alguna manera, trobes a faltar com eres. I pots arribar-te a plantejar si ha sigut correcte voler ser pare. Et sorprens estimant i odiant al mateix temps.

No és habitual confessar això.

La paternitat m’està ensenyant coses sobre mi de les quals no em sento orgullós, com si ser pare pogués treure el millor de tu, però també el pitjor. Ser pare et fa mirar endavant però també enrere, i penses en els teus pares, en els avis, i t’adones que ets una baula més en una cadena. Resulta que et passes mitja vida intentant forjar una personalitat pròpia, sovint confrontant-la a la dels teus pares, i quan ets pare acabes descobrint que no sou tan diferents. És aterridor.

No pateixis, t’hi acostumes. Fins i tot acaba sent agradable.

També m’ha sorprès constatar que els homes no solem compartir gaire informació entre nosaltres sobre la paternitat. Les dones solen explicar-se molt més les coses. Els meus amics, per exemple, no em fan gaires preguntes sobre el meu fill. En canvi, la meva parella és capaç de conversar durant hores amb amigues seves, intercanviant informació. L’amic et sol fer la pregunta de cortesia i res més. No necessiten saber més coses.

Potser és por al desconegut.

No veig que hi hagi una curiositat masculina sobre tot el que implica ser pare. Ara parlem tu i jo i m’adono que és de les poques converses llargues que he mantingut amb un altre home sobre el tema. Per què?