Les filles i els fills, els vigilants més severs de com conduïm

Hi ha un moment de l’obra Una història real, programada a La Villarroel fins a finals de mes, que el personatge que interpreta Julio Manrique -un escriptor- diu: “Una cosa és el que expliquem als nostres fills i l’altra és el que veuen de nosaltres”. La seva editora, interpretada per Laura Conejero, li replica: “Els fills ho capten tot, però defensar unes idees i després donar exemple són coses molt diferents”.

L’any passat van morir a Catalunya en accidents de trànsit 46 joves de fins a 33 anys. La xifra va suposar un avanç important respecte als 84 del 2010 en aquesta mateixa franja d’edat. Però enguany, fins a finals de novembre, ja n’havien mort 48, segons dades del departament d’Interior de la Generalitat. Amb aquest context de fons, el Servei Català del Trànsit (SCT) té en marxa una campanya per conscienciar els pares i mares sobre la falta de coincidència entre la seva manera de conduir i la interpretació inapel·lable que en fan els fills. El lema de l’acció, “Els nens sempre ens diuen la veritat. Al volant, no te la juguis”, resumeix molt bé aquesta dualitat que es produeix més sovint del que ens pensem.

Fins a finals d’any podrem veure i escoltar l’anàlisi implacable que fan alguns fills respecte a actituds al volant dels pares que, inicialment, ens poden semblar intranscendents. Sobretot quan parlem pel mòbil mentre conduïm, correm massa o pugem al cotxe tan estressats que escridassem o insultem els altres conductors quan ens sentim vulnerats.

“M’agrada molt aquesta iniciativa”, comenta l’expilot de Fórmula 1 Pedro Martínez de la Rosa, pare de tres filles: “Elles ho veuen tot, capten el que està bé i el que està malament, sovint sense que ens n’adonem. El nostre comportament al volant no només determinarà el seu caràcter com a conductores, sinó també el seu comportament i valors fora del cotxe”.

Segons Juli Gendrau, director del SCT: “La falta de respecte cap a les altres persones i també cap a un mateix són les actituds i comportaments que poden influir més negativament en la formació dels nostres fills. Però també la mala gestió de les emocions és un factor clau que pot afectar de manera especialment negativa la seguretat. La ira, l’agressivitat o fins i tot l’eufòria no controlada són molt perilloses per a la mobilitat”.

En aquest sentit, Gendrau coincideix amb la psicòloga Yolanda Domènech, directora de l’associació P(A)T (Prevenció d’Accidents de Trànsit): “En la mobilitat depenem els uns dels altres, i d’aquí la importància d’aprendre i respectar aquests valors comuns com la tolerància, el respecte o la responsabilitat, i desafiar, per què no, l’individualisme tan present a la nostra societat”.

ÉS FEINA DE TOTS

El principal factor que influeix negativament en la formació inconscient dels nostres fills com a futurs conductors és la gestió de la velocitat del vehicle, com apunta l’advocat i analista de mobilitat Alfons Perona: “Som en una societat que valora molt la rapidesa, l’anar en menys temps d’un lloc a un altre. Per tant, el factor de control i velocitat calmada no s’estan afavorint per part de la societat. A més, la incorporació de noves tecnologies es realitza de manera molt ràpida i de vegades això és perjudicial per a una conducció segura”.

Tot i això, la millora de la mobilitat cal entendre-la com un treball a fer per tots els agents implicats. I això inclou també els fabricants d’automòbils. En aquest sentit, la directora general de Volkswagen a Espanya, Laura Ros, la principal executiva del sector de l’automòbil a l’Estat, recalca el treball de difusió que fan els productors de cotxes: “Avui hi ha molta quantitat d’informació, i per això actualment els joves són molt més conscients dels perills del que ho eren altres generacions. Però cal seguir conscienciant sobre els perills associats a la conducció, especialment amb les distraccions pels mòbils o el consum d’alcohol o drogues”.

Quan el cotxe també és una aula

¿I de qui és responsabilitat l’educació viària, dels pares o de l’escola? “Saltar-se un semàfor en ambre, tot accelerant i pensant: «Espero que no ho hagin vist...» Per aquí comença tot. Hauríem de començar per nosaltres mateixos. Un pare és igual que mil mestres”, diu Pedro Martínez de la Rosa. En canvi, per a Laura Ros “tots dos tenen el seu paper”: “L’escola amb una funció educativa sobre les normes i els perills associats, i els pares en la conscienciació i el respecte a les normes i les conseqüències de no fer-ho”. Yolanda Domènech afegeix: “Pitàgores va dir: «Eduqueu els nens i no haureu de castigar els homes»”. Per això, tot i reconèixer que és una responsabilitat compartida, creu que “els nens aprenen millor a través de mètodes que ajudin a desenvolupar habilitats de presa de decisions i resolució de problemes”. “L’escola és ideal per crear activitats en què l’infant aprengui a través de la vivència”, afirma.