Àlex Bosch: "El meu fill va sobreviure partint de 640 grams"
Periodista, escriptor i pare de la Laia i el Roger, de 18 i 13 anys. Treballa a Catalunya Ràdio, on s'ha especialitzat en informació econòmica, tot i que ara és coordinador de la redacció durant les matinades. Publica 'Les coses que t'hauria volgut dir' (La Campana), on retrata molt bé una generació que, malgrat haver començat a tenir fills, continua vivint plena de dubtes.També és autor de 'Prematur. 82 dies entre la foscor i l'esperança' (Angle).
BarcelonaEt fas adult definitivament quan neix el teu primer fill. Però he descobert que hi ha una altra frontera que traspasses, quan els fills ja no et necessiten tant. Llavors passes a ser una mena de supervisor o de bomber a qui reclamen quan hi ha una urgència. Me n'estic adonant ara que tinc la filla camí dels dinou i ja a la universitat i el fill petit camí dels catorze i pràcticament a l'equador de l'ESO.
Com vas viure aquell moment en què et vas convertir en adult?
— Amb molta il·lusió i un punt d'expectativa i un altre punt de por. La Laia va néixer a terme i va ser un part idíl·lic, natural, sense ni un punt. Hi vaig ser com hi acostumem a ser els pares que estan presents en el moment del part: mirant de no molestar i desbordat per les emocions. La imatge de la meva filla acabada de néixer m'acompanyarà sempre.
El naixement del segon fill va ser tot el contrari.
— Amb el Roger sempre tot és diferent. És com si la cosa més espectacular de la seva vida ja l'hagués fet: sobreviure partint de 640 grams.
Ho narres a Prematur. Dius que aquell va ser un "temps de pausa".
— Sempre dic que pateixo una mena de síndrome d'Estocolm en relació amb aquells mesos. En aquell moment ho vaig viure amb una angoixa tremenda. Com un segrest. La meva vida estava congelada al costat de la seva incubadora. No hi havia futur mentre estàvem allà, només present i molts dubtes. Ara el Roger és un nen, si em permets dir-ho així, normal, com qualsevol altre de la seva edat. El record fosc d'aquells dies s'ha anat transformant en un record cada vegada més positiu. Va ser horrible, però ho vam superar. Se'n va sortir. Està bé.
La responsabilitat pesa.
— Quan no ets pare tot és més senzill, encara que no te n'adonis. La presa de decisions no està condicionada. Tu ets l'únic vector del problema. Quan hi ha un fill pel mig ja hi ha tres vectors: tu, la parella i el fill. El que tu penses sobre l'educació del fill, per exemple, ha d'estar alineat amb el que pensa la teva parella o si no, un dels dos ha de cedir. Crec que tenir un fill també canvia l'escala de valors.
Aprens a dubtar d'una altra manera.
— Els dubtes que tenia abans de tenir fills ara em semblen banals: amb qui estaré, si tindré fills, on viuré, com em guanyaré la vida... Et pots permetre dubtar. En canvi, quan tens fills t'adones que ja no pots fer gaire el beneit, que hi ha algú que depèn de tu, del fet que tinguis el cap exactament sobre les espatlles. Com diuen els Amics de les Arts en una cançó, "no improvisem, no fem ni un pas en fals, no ens arrisquem, planifiquem, l'assalt al tren de Glasgow va ser un joc de nens".
I ara els fills comencen a ser grans?
— Jo he tingut una mica la sensació de niu buit, tot i que encara hi són, i ara torno a estar cada vegada més lliure i he de retrobar-me, omplir el temps que m'han alliberat. Quan els fills es fan grans tens més pors que dubtes. Has d'aprendre que van sols i això sempre fa una mica de por. El desig essencial és: espero que se'n surtin a la vida.
Com ajudes els fills a decidir què volen ser?
— La veritat és que la Laia ens ho està posant molt fàcil. Ha començat la universitat i està feliç, activa. Estudia a l'Autònoma, com vaig fer jo. Tot i que ella no estudia el mateix que vaig estudiar jo, tinc la sensació d'estar revivint la meva època universitària. M'agrada aconsellar-la, escoltar-la, veure com es va formant la seva personalitat adulta. El Roger té una llum especial. És bondat. Semblar madur, conscient. L'anem guiant, però crec que també sabrà fer el seu camí tot sol.
Explica'm un moment que il·lustri com es fan grans.
— Aquest estiu la Laia amb els seus 18 anys acabats d'estrenar va viatjar sola a l'estranger per primer cop, a un poblet a uns 60 quilòmetres de Manchester. Va haver de sortir de casa, anar a l'aeroport, passar els controls, volar, arribar a Manchester i després agafar un tren. Estava acollonida. La seva mare i jo vam actuar com si fos una cosa normal. Quan ja era a la passarel·la d'accés a l'avió, a punt de pujar-hi, ens va enviar una fotografia i va escriure: "Us pensàveu que no me'n sortiria, eh?". La seva mare i jo vam respondre: "Sabíem que te'n sortiries", i hi vam afegir emoticones de riure.