Marcel Mauri: una família que insisteix a ser feliç

BarcelonaEl Marcel Mauri i el Zuber Abezic-Baton es van casar la vigília d’unes eleccions. La sala on celebraven la festa era un centre de votació i els que es van allargar al matí es van trobar amb els vocals i els caps de mesa que entraven carregats amb les urnes. Va ser un moment divertit, perquè alguns dels convidats també eren vocals. Curiosament, alguns dels moments més importants a la vida de la parella han coincidit amb eleccions. El casament i, quatre anys després, l’aniversari del seu fill, a qui direm G. Explicat així sembla tot molt fàcil, però res més lluny de la realitat. Aquesta és la història de com el Marcel i el Zuber es van convertir en el papa i el baba. És una història a estones trista i a estones feliç. I, sobretot, és una història que mereix ser explicada. 

A la casa de Badalona, obre la porta el nen. Surt disparat i ens avalua amb una mirada intensa d’ulls blaus. En poc més de tres segons decideix que som de confiança i ens abraça. “Avui s’ha vestit ell”, diu el Zuber. Porta una samarreta del Barça amb el número 10 i el seu nom. Sembla que és un fenomen estès: quan els petits trien la roba trien sempre la de l’equip de futbol, qui sap si pels colors llampants o perquè quan se la posen de vegades se celebren coses. El Marcel tot just ha acabat una reunió i el Zuber i ell es preparen per sortir a esmorzar i comprar peix per al dinar del nen, que diumenge va fer dos anys i per a qui el millor regal és, sempre, el menjar. “Li encanta”, expliquen. Pugen el nen al cotxet i surten al carrer. Passen pel costat de l’escola on el Marcel anava de petit i per la llar d’infants on aviat anirà el G., i que també va ser la del Marcel. Se saluden amb la cosina Laia, al balcó amb el gat, i segueixen fins a la cafeteria. Asseuen el G. i sembla que ho hagin fet tota la vida, però en realitat només fa 4 mesos que tenen el nen a casa. 

"Tenir fills no és un dret"

El procés d’adopció va ser dur. Per a una parella gai que vulgui un fill sense gestació subrogada, l’adopció nacional és l’única opció. Hi ha més aspirants a pares que infants i el procés és llarg i exigent. “Vam aprendre al curs de preadoptius que els nens tenen dret a una família. Però tenir fills no és un dret”, diu el Marcel. Al curs, et preparen per al que significa ser pare adoptiu. “Tu adoptes un nen que té unes motxilles que sortiran en algun moment i que hauràs de gestionar”, assenyala. “T’espanten amb històries dures, has de saber què significa adoptar i confirmar el teu compromís”, afegeix el Zuber, que entre els candidats també hi va detectar preocupacions “d’home blanc benestant”. “Si el teu fill té problemes, l’ajudaràs i faràs el que sigui”, defensa. 

Mentre el Marcel i el Zuber esmorzen, una mare amiga els saluda i el G. es posa a jugar amb els nens. Fins fa poc no n’havia vist gaires. La seva història és dura. “Quan va néixer va viure un mes sol a l’hospital, estava malalt i el van cuidar les infermeres", explica el Marcel, que pel procés legal d'adopció no pot donar més detalls. Després, va anar a una família d’acollida. “Va tenir sort que allà el van estimar molt. És una feina dura i poc reconeguda, són famílies que tenen cura d’un nen de qui s’hauran d’acomiadar”.

El dia que el Marcel i el Zuber van conèixer el G. va sortir a rebre’ls amb pijama i mitjons. “L’estimàvem molt abans de conèixer-lo”, diuen. El dia que se’n va anar amb ells, després d’unes setmanes d’adaptació, el nen va ser l’únic que no va plorar. Van estar un mes sols a casa perquè entengués que ells eren els seus pares. Des d’aleshores la vida els ha canviat, però són feliços. “A la meva família som de celebrar la vida i el meu pare sempre diu: «Insistiu a ser feliços». Som afortunats de ser els pares del G., i creiem que ell també ho serà perquè hi haurà molta gent que l’estimarà”, diu el Marcel. 

Quan el nen tingui la nacionalitat, el portaran al Marroc a conèixer l’avi. L’àvia i els tiets viuen a Catalunya, on van arribar i van créixer amb dificultats: “Vam començar de nou moltes vegades”, recorda el Zuber, que d’adolescent vigilava camps de fruita i ara és llicenciat en història de l’art. “Per a la meva cultura la nostra família és de vermella i expulsió. La família del Marroc fa els ulls grossos i això ja és prou esforç per a ells”, diu. De fet, a l’últim viatge es van trobar que el pare s’havia desfet dels llits individuals i n’havia posat un de matrimoni perquè poguessin dormir junts. A poc a poc.

El G., diuen, volen que creixi “en un món millor”. “Volem que sàpiga que té una família al Marroc que se l’estima molt i que forma part de la seva història, igual que forma part de la seva història que estigués a l’hospital sense la mare o que tingui un papa i un baba. Tot això és la seva història i volem que n’estigui orgullós. Som una família catalana, marroquina i gai”, reivindiquen. O dit d’una altra manera: són una família que insisteix en ser feliç.