Estratègies de PNL per a pares
En una família, tot i viure els mateixos esdeveniments, el punt de vista de cada membre és diferent
La programació neurolingüística o PNL és una metodologia del llenguatge i la comunicació orientada al canvi i a la solució de situacions. Creada als anys setanta per Grinder i Bandler, proposa tècniques simples i eficaces per aconseguir canvis en les dinàmiques personals, a més de conceptes que milloren la qualitat de les nostres relacions. Pot ser aplicable en l’àmbit interpersonal i intrapersonal i, per tant, a les relacions entre pares i fills per a la millora de la comunicació familiar.
Concepte de mapa mental
No hi ha una única realitat, sinó que depèn de la representació de les coses que tenim cadascun de nosaltres. Aquesta idea, centre de les teories constructivistes, també és una de les bases teòriques de la teràpia estratègica breu. Mitjançant la nostra capacitat cognitiva, el nostre llenguatge intern –el que ens diem a nosaltres mateixos– i les nostres experiències vitals, ens hem anat construint un mapa mental de com és la realitat. Per tant, tal com ens il·lustra Oscar Wilde, “no hi ha una realitat veritable, sinó tantes realitats com es poden inventar”. En altres paraules, en una família, malgrat que vivim els mateixos esdeveniments, el punt de vista de cada membre és diferent. Per tant, des del punt de vista de cada un, cap està equivocat i tots tenim raó. L’escolta activa, en contraposició a la intenció fèrria de convèncer l’altre, és un recurs molt positiu per entendre els punts de vista. Entendre el mapa mental del nostre fill, tot i que podem no estar-hi d’acord, dona obertura a la relació i afavoreix la comunicació. Davant discrepàncies amb un interlocutor, declarar entendre’l, però no estar-hi d’acord, és un exercici d’empatia, d’afirmació i de gestió positiva dels conflictes. Com a pares, no hem d’esperar que tot (i en el "tot" incloc els fills) estigui organitzat en relació amb la nostra manera de veure el món. Ells tenen també la seva, i és tan legítima com la nostra. La nostra experiència del món ha de ser traslladada com a ensenyament de vida a través de l’acompanyament i no del conflicte.
Tècnica de la dissociació
Un altre exercici interessant és la dissociació. Imaginem que avui és una tarda plujosa, i decidim anar al cinema. Ens asseiem en una còmoda butaca i comença la pel·lícula. La pel·lícula que es projecta és l’últim conflicte que hem tingut amb el nostre fill, tots dos en som els protagonistes, fins i tot és probable que també hi participin actors secundaris (el germà, la tieta que hi era de visita). Analitzem-ho tot des de la posició d’espectador. Quines dinàmiques es creen, què experimenta, quina resposta dona i què pensa el nostre fill respecte de tot plegat. Ens permetrà visualitzar l’experiència aliens al nostre mapa mental, guanyant en objectivitat i empatia, veient el mapa mental del nostre fill sense sentir-ho com una crítica, un desafiament, millorant l’escolta activa sense imposar les nostres idees. Això precisament ens fa ser molt conscients que les relacions són el resultat del ball que s’estableix entre els interlocutors, i que l’adult, en la interacció amb el seu fill, és el responsable de la fluïdesa dels moviments.
La intenció positiva
Qualsevol conducta, per molt negativa que sembli, té una funció útil per a la persona que la realitza. Des de la PNL partim de la idea que cada un de nosaltres funcionem de la millor manera que podem en relació amb els recursos de què disposem. Per tant, davant d’una situació o d’un problema, nens, adolescents i adults posen tots els seus recursos per aconseguir un equilibri positiu per a ells mateixos. La intenció positiva permet veure la conducta que és generadora del conflicte, amb una finalitat positiva malgrat que pugui arribar a ser molt nociva. Pares i fills moltes vegades estan enquistats en una comunicació relacional insatisfactòria i que, tot i que volen canviar-la, no saben com. La recerca de la intenció positiva dels comportaments dels nostres fills –centrar-nos en el “Per a què li serveix positivament” en comptes de pensar “Per què ho fa”– és el primer pas per a la resolució.
Imaginem que el nostre fill evita fer els deures. Els pares posem en marxa creences –“És mandrós”– i busquem un “Per què” de voluntarietat i desafiament –“No li dona la gana”– que desencadena reaccions parentals negatives que ens estanquen i que no ens deixen avançar. Pensem en el nostre fill novament, que no vol fer els deures, però preguntem-nos “Per què ho fa”, quina és la intenció positiva d’evitar-los. Probablement obtindrem idees com “Porta tot el dia a l’escola i necessita descansar”, “Té dificultats d’aprenentatge i no vol afrontar-ho per protegir-se”, “Sap que quan fem junts les tasques acabem barallant-nos i no vol que discutim” o “Sap que no ho aconseguirà i prefereix no fer-ho que afirmar-ho”. Moltíssima informació que ens pot donar peu a una anàlisi molt més profunda, i que provoca en nosaltres emocions i conductes diferents de les anteriors, que desbloquegen el sistema. Com a pares, hem de passar de formar part del problema a formar part de la solució. Reconèixer la intenció positiva dels nostres fills és la base per resoldre les situacions conflictives, harmonitzar l’ambient familiar i enfortir el vincle que és, en si mateix, la base de l’equilibri emocional adult.
Helena Alvarado és psicòloga i directora de Creix
