Escoles de dos planetes diferents
La vida escolar dels infants israelians i palestins s'ha vist marcada pel conflicte entre jueus i àrabs i alterada per la guerra de Gaza
Jerusalem"Recordo com, de petita, anava a l'escola amb por que els israelians entressin a Gaza. Durant la Segona Intifada, em despertava cada nit amb el soroll dels tancs i les bombes. No vam poder anar al col·legi durant molts dies. Vaig deixar el meu país per estudiar i poder construir el meu futur", explica la Baraa, de 29 anys, que fa un doctorat a Barcelona i té els nebots a la Franja. Ara els toca a ells viure la mateixa experiència. O pitjor, a causa de la guerra a Gaza.
De fet, els nens i nenes d'Israel i Palestina estan acostumats a viure sota l'ombra de la violència i l'odi. Especialment els alumnes de la Franja, on les bombes i la mort han marcat un cop més la vida de petits i grans. Segons el ministeri de Salut palestí, el 44% dels més de 16.200 morts a l'enclavament des de l'inici de la guerra són menors. Molts nens israelians també han patit: entre els segrestats per Hamàs hi havia una trentena de nens, alguns dels quals han estat alliberats, i molts infants del sud d'Israel van haver de fugir de casa seva.
Mai una escalada violenta havia deixat tantes víctimes i destrucció a Gaza. Ni la Baraa ni aquest diari han pogut contactar amb els seus nebots. Les connexions són molt dèbils. L'última vegada que tieta i nebots van poder parlar, els petits no feien més que preguntar-li: "Quan acabarà això? Podem anar amb tu a Barcelona? Et veurem de nou?". "No tenia resposta. Només els podia dir que resessin", diu la Baraa.
Mentre els combats i els bombardejos segueixen a Gaza, a l'altra banda del front la vida ja ha tornat a la rutina. En els primers dies de combats, Israel va suspendre les classes i els nens passaven el dia tancats a casa o al búnquer. Havien de protegir-se dels coets de Hamàs. Però ara les aules tornen a ser plenes. En un parc infantil de Jerusalem, en sortir de l'escola, la Leah explica que els seus dos fills van viure aquells primers dies amb una certa normalitat. "Ho accepten com a part de la seva realitat", diu. Els petits, d'11 i 6 anys, saben bé què cal fer quan sonen les sirenes. Han fet molts simulacres. "El més difícil ha estat protegir-los de les imatges de les massacres de Hamàs. Alguns nens les han vist i estan traumatitzats", explica la Leah.
"No odiem els jueus"
Tant els nebots de la Baraa, musulmans de Gaza, com els fills de la Leah, jueus ultraortodoxos de Jerusalem, han experimentat la guerra de manera molt intensa; tot i que en graus molt diferents i des de mons diametralment oposats. Mentre que els segons han patit la guerra a més distància, i el ritme escolar s'ha vist poc afectat, els primers encara no han pogut tornar a les classes, han vist perillar la seva vida i han observat com molts centres escolars quedaven reduïts a runa. A les presons israelianes també hi ha palestins en edat escolar.
El conflicte també influeix en la manera com s'explica el món als nens d'un bàndol o l'altre. Tot i que tots els israelians coneixen la història d'Israel, a pocs se'ls explica la Nakba, la "catàstrofe" que va suposar la creació del país per a centenars de milers d'àrabs, massacrats o expulsats de casa seva l'any 1948. Per contra, en alguns llibres de text de Gaza, governada per Hamàs, ni tan sols es parla de l'Israel modern, i es nega el seu dret a existir. També la religió és un fet diferencial: a les escoles ultraortodoxes gairebé no s'ensenya ciències ni anglès, i es justifica l'ocupació de Cisjordània amb arguments bíblics. Per contra, Hamàs ha cridat els nens de Gaza a unir-se a la jihad, tal com afirmava fa un any la cap del moviment de dones del grup, Rajaa Al-Halabi.
"Fins i tot a les escoles àrabs d'Israel hi ha un suport aclaparador a Hamàs", afirma la Leah. "Tant l'Autoritat Nacional Palestina com Hamàs eduquen els nens en l'odi a Israel. Els palestins mai convenceran els israelians que volen ser pacífics si demanen una Palestina des del Jordà fins al mar", opina l'analista Harel Chorev, investigador de la Universitat de Tel-Aviv. "No odiem els jueus, abans de la Nakba vivíem en pau. A Palestina ningú vol una vida de lluita i de violència, només volem viure en pau a la nostra terra. Però, com puc demanar la pau si mai l'he vist per part d'Israel? Només m'han mostrat violència. No només patim l'ocupació, tenim tota la vida controlada. Si els israelians ens poguessin prendre l'oxigen que respirem, ho farien", diu la Baraa.
Un sistema per a cada comunitat
En un país tan divers com Israel, amb jueus seculars i religiosos, àrabs cristians i musulmans, drusos, beduïns i ciutadans de múltiples orígens, el sistema educatiu es compon de quatre grans tipologies de centres: els estatals, els religiosos públics, els religiosos independents i els àrabs. Els primers segueixen el currículum estatal estàndard i acullen la majoria d'estudiants del país; els segons ofereixen el mateix sistema, però dediquen el 40% de les hores a la religió; els tercers són centres per a ultraortodoxos, on els alumnes estudien principalment la Torà; i els darrers ensenyen llengua i cultura àrab, i atenen musulmans i cristians. També hi ha escoles privades que segueixen sistemes estrangers: el Liceu francès, l'escola anglicana, l'americana...
A Palestina, on viuen un 99% de musulmans i un 1% de cristians, el sistema és més homogeni. El currículum canvia lleugerament segons la religió dels alumnes, ja que a uns se'ls ensenya l'Islam, i als altres, cristianisme catòlic, ortodox o protestant. També canvia la indumentària, donat que les noies musulmanes tenen l'obligació de portar el vel, mentre que les cristianes no. Hi ha escoles públiques i privades, i en llocs com Gaza, molts centres són gestionats i finançats per la UNWRA, l'Agència de l'ONU per als Refugiats. També és comú que hi hagi escoles segregades per sexe, i l'educació és obligatòria fins als 16 anys, igual que a Israel o Espanya.
Calendari a la carta
El calendari escolar a Israel depèn del centre, segons si és secular o religiós, o si és jueu, musulmà o cristià. Varien els dies de cap de setmana: divendres i dissabtes per als jueus, per respectar el shabbat; divendres i diumenge o dissabte i diumenge, per als cristians; i divendres i dissabtes o divendres i diumenges, per als musulmans. També canvien les vacances, segons les festivitats religioses de cada comunitat. Els alumnes jueus fan festa diverses setmanes d'octubre i setembre per les festes de Rosh Hashana (l'any nou), Yom Kippur i Sukkot, i fan una altra pausa per Hanukkà (proper en dates a Nadal) i Pasqua (equivalent a la Setmana Santa). Els musulmans i cristians també tenen festes pròpies: el Ramadà, que varia cada any, els primers; i Nadal o Setmana Santa, els segons. Generalment, tots els centres fan les vacances d'estiu entre principis de juliol i finals d'agost, tot i que n'hi ha que comencen les classes a mitjans d'agost i acaben al juny.
A Palestina, tant a Cisjordània com a Gaza, el sistema és semblant. Els musulmans fan vacances per les seves festes religioses, i els cristians també, amb petites diferències segons si són catòlics (mateixes dates que a Catalunya) o ortodoxos (Nadal se celebra segons el calendari julià, és a dir, el 7 de gener). També se celebren de forma conjunta diverses festes seculars, com el Cap d'Any (1 de gener) o el dia del treballador (1 de maig). L'any escolar acaba a finals de maig i comença a mitjans d'agost. Els habitants de les colònies jueves als territoris ocupats, considerades il·legals per la comunitat internacional, segueixen el sistema i calendari israelià.
![Alumnes d'una escola francesa surten de classe per tornar a casa.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
