Així fa de mare
Criatures  /  Família 19/04/2022

Elena Bartomeu: "Les escales fosques fan por"

Dissenyadora

3 min
Elena Bartomeu és dissenyadora

Dissenyadora; investigadora sobre disseny, art i noves tecnologies; escriptora, i mare del Gabriel i el Fèlix, de 7 i 5 anys. Publica Fòrvid (Males Herbes), una novel·la intimista i inquietant sobre una casa amb un passat misteriós.

— La torre en la qual s'inspira la ubicació de Fòrvid és la casa on van viure els meus avis i on va créixer la meva mare. Tots els cosins hi hem viscut aventures, gairebé sempre relacionades amb allò que desconeixíem de la casa. Existeixen unes pors universals que he explorat a la novel·la i que tenen tots els nens i nenes de petits, com la por a pujar i baixar escales a les fosques.

¿Tenir fills d’edats en què s’és tan sensible als misteris t’ha ajudat a escriure?

— Jo ho diria a l'inrevés: la meva manera de sentir el món, la il·lusió per l'existència d'una màgia o d'un sentit a priori, fa que tingui una connexió molt gran amb els meus fills, i me'ls enduc fàcilment a territoris on tot és possible.

Què els fa por, als teus fills?

— Ells fan servir l'estratègia de l'escut del "no tinc por". Es tracta de repetir-ho fins que ja no tens por. Quan els ho he preguntat, el gran m'ha dit que li fa por que jo em mori, i el petit, un dinosaure T-Rex gegant. A casa som de parlar amb naturalitat de les coses que ens fan por, i de tot allò que vulguin saber, vaja.

Segur que algun cop heu viscut algun cas.

— Una vegada en Fèlix es va despertar plorant perquè havia vist un fantasma al passadís. Jo li vaig dir que si li havia preguntat què volia. I va dir que no. Llavors el vaig convidar a preguntar-l'hi, perquè segurament el fantasma volia marxar i no sabia on era la porta. Es va quedar tranquil.

Què vigiles de la seva educació?

— Em fa por no saber-los educar prou bé en la detecció de micromasclismes. Ja sé que és un tema molt concret, però com que jo n'he hagut d'aprendre ja de gran, alguns se m'escapen.

Quin món procures crear a casa?

— El paisatge on creixen els meus fills és un lloc amb creativitat i riquesa de referents, on de vegades fem manualitats o llegim revistes i llibres. També ens agrada desmuntar cotxes teledirigits i trasplantar cactus, que és una activitat de psicomotricitat extrema, per això de les punxes. Però sobretot és un lloc alegre. Créixer en un entorn divertit els ajuda a trobar motivacions per aprendre i saber buscar solucions quan les necessitin.

Quin joc us agrada?

— La meva parella i jo sempre hem sigut molt d'inventar paraules. Als nostres fills els hem ensenyat a fer-ho i és una de les nostres pràctiques esbojarrades. Ara la paraula de moda és pitxurriti, inventada per en Fèlix. Un pitxurriti és un xitxarel·lo, algú que ha fet alguna trapelleria o un nyap, tot i que també la fem servir per saludar-nos.

Doncs explica’m alguna pitxurritada.

— L'estiu passat vam fer un viatge en cotxe i vam escoltar els Ramones i Parque Sur, contents d'haver superat l'etapa MIC. La cançó de Yo no soy racista... va sonar en bucle durant quilòmetres i vam aprofitar-la per explicar-los què és el racisme i el masclisme. Al final de la cançó, el cantant diu una frase imitant l'accent cubà i els nens l'imitaven. Dies més tard, asseguts en una terrassa, van sentir a la taula del costat un grup de persones d'origen cubà rient i parlant i els nens van dir: "Mira, mama, uns racistes".

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Fòrvid a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats