Amaia Arrazola: “No saps que ho saps”

L’Ane va impactar en la meva existència i va causar una enorme devastació però, al mateix temps, va generar noves i precioses formes de vida. El llibre neix de la necessitat de cridar “segueixo aquí”. Sentia que la meva personalitat de mare m’estava suplantant en tots els altres aspectes de la vida. I em vaig revoltar contra aquesta idea. Necessitava entendre què m’havia passat.

I què has entès millor?

He entès millor l’amor que sento per la meva filla. Durant l’embaràs estava preocupada per la transformació del meu cos i, un cop va néixer, estava preocupada per fer-la menjar i dormir. En tot aquest temps no deixava gaire espai per sentir aquest amor. Però quan em vaig posar a dibuixar el llibre em va quedar un pòsit d’agraïment a la meva filla i a la vida que m’ha dut fins a ella.

Què has sacrificat?

Estava acostumada a viatjar, a treballar aquí i allà, a sortir i entrar... En definitiva, a no parar gaire al mateix lloc. I, de cop, has de frenar en sec. Tens un farcellet de vida que t’ho demana tot, els teus pits, els teus braços, la teva escalfor, la teva presència i energia, tot. Tota tu ets seva. I tot allò que feies abans passa a un segon pla.

Al llibre trobo aquesta frase: “No saps que ho saps”.

Mentre estava embarassada sabia que estava a punt de tenir una filla. Hi estava preparada. Havia llegit a quina temperatura havia d’estar l’aigua de la banyera o com era millor alimentar-la. Però no sabia que aquesta nena tindria una mare. No sabia que ho sabia. I, a poc a poc, tot allò que no sabies que sabies comença a convertir-se en un petit miracle diari.

Ser pares posa en perill la parella: “Un sofà pot fer quilòmetres de llarg”.

Cert. Ara em queda la sensació d’haver passat una tempesta junts i d’haver estat capaços de superar-la. L’atenció que et demana una criatura és brutal i es perd temps d’intimitat amb la parella, tens menys espai per estar junts, per mimar l’altre. Estàs esgotada físicament, tens més preocupacions. Jo i la meva parella ens sentim com uns mariners que, no sabem ben bé com, hem aconseguit sobreviure a la tempesta perfecta. Seguim navegant.

Una altra frase: “Accepta el cansament i la solitud”.

Visc a Barcelona, soc basca i la meva parella és de les Canàries. Així que aquí la nostra xarxa familiar és nul·la. L’entorn en el qual ens movem tots dos és la cultura, i el món de la cultura és totalment refractari a la maternitat. La maternitat no va a exposicions ni a inauguracions. Així que quan ets mare et vas quedant a casa, vas desapareixent, mentre els altres segueixen fent sense tu. La vida segueix però tu ja no hi ets.

Explica’m alguna cosa que t’hagi fet riure.

Fa uns quants dies la meva filla es va desvetllar a la nit i em vaig aixecar per anar a buscar una mica de llet, per veure si recuperava el son. Eren les cinc de la matinada i la duia penjada al coll, mentre caminava a les palpentes enmig de la foscor. Com que ella tampoc no veia absolutament res, de sobte va preguntar cridant: “ ¿Dónde estoy? ¿Dónde está Ane? ” Em va fer riure molt.