“Recordo l’islam tranquil de l’avi”

Quan era petit i vaig arribar a Catalunya, els pares van fer coses molt sensates, com incorporar la festa dels Reis. Van veure que els nens rebien regals i, malgrat que no era una festa musulmana, a casa la vam celebrar des del primer moment. També vam fer nostre el Nadal i altres festes.

Quants anys tenies?

Set. Els pares eren gent modesta però amb un gran sentit comú que es va concretar en una actitud oberta cap a la cultura d’acollida. Recordo que la mare, al vaixell venint del Marroc, va decidir treure’s el mocador i no el va tornar a dur fins passats molts anys.

I tu, com fas de pare?

Cada cop valoro més les coses bàsiques: dormir, menjar, els horaris. Sóc psicòleg i he atès pares que vénen amb no sé quines teories, i quan vas a les coses bàsiques resulta que a la mateixa família hi ha fills petits que se’n van a dormir a les onze de la nit. Un nen que no dorm prou no pot encarar el dia amb energia i actitud positiva. Ho farà tot de mala gana. Estarà intranquil.

Com expliques als fills els teus orígens musulmans?

De cap manera concreta. A vegades fan preguntes, però tot és molt quotidià. No sento una necessitat especial d’explicar res en concret. Anem fent. Algun cop hem viatjat al Marroc i els agrada anar-hi. Tot és natural.

Com et planteges la religió?

La meva dona és cristiana i jo musulmà, però ens considerem laics. Per a mi l’islam és l’avi. El recordo al poble, tornant de la mesquita. Aquest és l’islam que m’agrada, el que no és ideològic, un islam tranquil.

¿És gaire diferent la infància dels teus fills i la teva?

Sí. Jo vivia en un ambient rural on la família és el més important. Clans sobretot de dones, perquè els homes emigraven. Vivíem en una casa enorme amb un pati i allò era fantàstic per a un nen. Quan la mare estava atabalada, me n’anava amb alguna tieta o els cosins. Ara, al Marroc, les famílies estan canviant, i les que no volen o no poden canviar fan patir els fills, especialment quan són adolescents.

A No expliques què vol dir carregar amb dues identitats.

És difícil i s’entén que hi ha qui es reclogui a casa. Jo no recordo haver sentit gaire contradicció entre l’ambient de casa i el que trobava a fora, a Berga. Sí que al pare li feia por que perdéssim l’idioma i les arrels, però la mare era molt més pràctica. Ella pensava més en el dia a dia. Et feia sentir que eres important. Encara ara, quan em sento trist, recordo la seva mirada.

El teu pare va morir fa poc.

Sempre m’hi vaig sentir molt unit, i orgullós de ser fill seu. Jo en presumia perquè ell treballava a la mina i tothom el considerava un treballador excel·lent.

Què en recordes especialment?

Una cosa que m’impressionava eren els silencis. Deien moltes coses. A mesura que es va anar fent gran els feia servir cada cop més sovint. Potser era una manera de no ficar-se en la meva vida. Per a ell la religió era important i potser li hauria agradat que jo tingués fe. Crec que ens admiràvem mútuament.

Com es deia?

Mohamed. Els seus silencis encara em fan pensar.