Dissenyador i pare de la Frida i el Bruno, de 5 anys i mig i 3 anys. Publica el còmic Avui m’he comprat una destral (Males Herbes), una autobiografia entranyable d’un urbanita que marxa amb la família al Montseny. @rogerruppmann a Instagram
— Tenim molts racons. La cabana, l'hortet, la platja dels barrufets, el camí secret... Un lloc especial és una petita clariana enmig del bosc on creixen els rossinyols. Com a boletaire inexpert, això és un tresor. Recordo el dia que els hi vaig explicar als fills. Em sentia com si estigués passant una herència de valor incalculable.
El temps passa d’una altra manera, a la muntanya.
— El seu pas és més evident. Veiem com canvia el bosc i com canviem nosaltres. Tenim hiverns freds amb ninots de neu, tardors de castanyes i bolets, primaveres florides i estius a la vora del riu. Com diem tots els cunyats, els dies són llargs però els anys són curts.
Series un pare diferent si encara visquéssiu a Barcelona?
— És possible. Tenir un entorn menys agressiu, menys estressat, crec que influeix. Ara, hi ha gent que per no tenir cinemes, bars, museus, botigues i més botigues ben a prop, es posen nerviosos. Els problemes de feina, família, criança, salut, convivència són a tot arreu. I també coses que no t’imagines fins que te les trobes, com haver d’anar tot el dia amb el cotxe.
El teu còmic explica molt bé la teva paternitat.
— Jo soc de la generació dels pares implicats, dels que s'han llegit almenys un llibre de criança, dels que juguen amb els fills i els acompanyen a l'escola, dels que els compren roba i els agrada respondre les preguntes compromeses. Oberts de dilluns a diumenge. A tota hora.
Però què et costa?
— A vegades em costa percebre els problemes. Si no són molt evidents se m'escapen. Sort de la meva parella. Ella veu coses que a mi em passen per alt i que es poden convertir en problemes dels grossos. Però el que em costa més és la gestió emocional en certs moments. Quan ploren, quan es barallen, quan tenen gelosia, quan et criden, quan t'ignoren... és difícil de portar. Saber com gestionar aquestes situacions, tenir paciència, trobar les paraules adients i les accions oportunes és difícil.
Què t’ha resultat útil?
— El curs de prepart per a pares, només per a pares, sense cap mare. Era un curset experimental que oferien al CAP. Al principi me'l vaig mirar amb reticència. Després amb curiositat. Finalment amb gratitud.
En què consisteix?
— Són mitja dotzena de sessions, amb deu pares en una taula rodona compartint dubtes, pors, anhels i guiats per pediatres, psicòlegs, parteres... Quan has de ser pare, ningú et prepara. A més, tot el protagonisme recau en l'embarassada. Tu ets invisible. Aquestes sessions són un espai ideal per començar a resoldre dubtes que ni tan sols t'havies plantejat.
En el còmic, la teva filla llança terra als enciams per alimentar-los.
— Ella i el petit no paren de sorprendre’m. De situacions en tinc moltes i les recopilo. Cada dia m’enduc una perla.
Com ara?
— De la Frida: "No vull que em diguis més paraules, ja les sé totes". O bé: "Mira, la Torre Eiffel", assenyalant una torre elèctrica, o "Peso 5.000 euros", estant dalt d’una balança, o "Per què es mou tant l’aigua?", estant al riu. Del Bruno: "El meu papa és un monopatí, o "Papa, tens grumolls", tocant-me una piga.
