Família 20/04/2019

Ramon Mas: “Un adult és més fràgil que un nen”

Escriptor, editor i pare del Joel i l’Aniol, de 5 i 1 anys. Cofundador de l’editorial Males Herbes, publica la novel·la ‘Estigmes’ (Edicions de 1984), on indaga sobre la pròpia adolescència. També és autor d’‘Afores’ (Edicions de 1984)

i
Francesc Orteu
2 min
“Un adult  és més fràgil que un nen”

Mai no m’he preparat per ser pare. Ens venia molt de gust i ens hi vam llançar, sense donar-hi gaires voltes. La idea era anar-ho aprenent tot sobre la marxa. Sentia més il·lusió que por.

Què t’ha resultat més dur del previst?

Quan els fills són petits, la falta d’hores de son afecta molt, tant des del punt de vista físic com mental. També influeix en la relació de parella, perquè et quedes sense hores per fer res que no sigui purament pràctic. Per sort, la injecció d’amor que suposa tenir un fill t’ajuda a tirar endavant.

Què estàs corregint amb el segon fill?

La sobrevigilància. Amb el primer estava tot el dia patint per si li passava alguna cosa, com si fos molt fràgil. Al segon el deixo respirar més. Està molt estesa la idea que els nens són més fràgils que els adults, però crec que és al revés, nosaltres som més fràgils en gairebé tots els sentits, sobretot psicològicament.

Com va descobrint el gran el germà nouvingut?

És força dur deixar de ser el centre de l’Univers i adonar-te que ets una part d’una petita comunitat. Però encara que sigui un xoc és positiu, ja que fa que el gran assumeixi una certa responsabilitat a l’hora de cuidar el petit, i que aprenguin que és tan important donar com rebre.

Descriu-me la seva relació.

Al gran li encanta fer el pallasso i veure com l’altre riu. El petit ha après que si vol estar a la mateixa habitació on és el seu germà (a qui segueix a tot arreu) és millor que no es mengi les seves joguines.

El protagonista d’'Estigmes' és un adolescent.

En l’adolescència els pares són en una mena de dimensió paral·lela. Els és impossible entendre els fills i els fills ni poden ni volen comprendre la visió del món dels pares. A l’adolescència intentem fer-nos una família a mida i la trobem en els amics.

Fes-nos una cita del llibre.

“Al pare l’absència l’ha tornat omnipresent, en no pronunciar-se m’ha dit tant el que volia sentir com el que no. Per això a vegades penso que me l’he inventat, però fins i tot en el cas que només existeixi a dins del meu cap, sap el que m’està passant”.

Què voldràs fer igual que com ho van fer els teus pares?

A casa sempre em van deixar ser jo mateix, mai no em van pressionar. Van deixar que decidís quina mena de persona volia ser, tant de si els agradava com si no, i em van ajudar en tot el que van poder. No es tracta d’aprovar o desaprovar el que facin, sinó de ser-hi quan et necessitin.

I què intentaràs fer de forma diferent?

Vull que tinguin a l’abast una biblioteca i una videoteca on ells puguin escollir què llegeixen o què miren. Jo això no ho vaig tenir mai, i a l’hora de descobrir cultura vaig anar a cegues fins ben entrada l’adolescència.

Què t’ha fet riure, últimament?

En Joel està aprenent les lletres, i em fa riure molt veure com va escrivint lletres a l’atzar sobre un paper i després em demana que ho llegeixi, amb el convenciment que, per art de màgia, totes aquelles lletres que ha fet explicaran alguna cosa.

stats