Escriptor i pare de la Júlia i la Queralt, de 25 i 23 anys. Guanyador del Premio Nacional de literatura juvenil 2019 amb Camins d’aigua, ara publica Una balada del mar del Nord (Edebé), una novel·la juvenil sobre el rastre que ens deixen les guerres.
— Els infants són com diamants en brut i, com a pares, potser ajudem a polir-ne alguna de les facetes. I ja no m’atreviria a anar més enllà, perquè no sé ni quines facetes ni com les polim. Per l’experiència que n’he tingut, les meves filles ja duien la identitat de fàbrica.
En què ha consistit la teva feina de pare?
— A casa he procurat que adoptessin alguns hàbits, i he de reconèixer el meu fracàs rotund en la majoria. En canvi, em sembla que me n’he sortit millor amb allò que m’agradava: viatjar, la muntanya, la cuina, el cinema, la música, llegir...
La publicació del teu llibre coincideix amb l’inici d’una guerra.
— A Una balada del mar del Nord parlo de les conseqüències de la guerra des de baix, a peu de carrer. La guerra de veritat no és cap gran aventura. És lletja, bruta, freda. I els que la pateixen la duran sempre enganxada. La diferència entre la ficció i la realitat és que a Ucraïna els morts, els ferits, els exiliats, els nanos que han d’agafar les armes, els que passen fred, fam i set, tenen noms i cognoms i som nosaltres. I sigui quin sigui el resultat, no en podrem avaluar l’abast fins d’aquí uns quants anys.
Com creus que la guerra canviarà la vida de les teves filles?
— S’ha parlat de l’efecte papallona, que amb el seu batec d’ales acaba generant un tifó a l’altra punta del món. Si hem de parlar d’Ucraïna, la comparació hauria de canviar, la papallona per una balena i el món per una piscina. Ja ens esquitxa i ens seguirà esquitxant a tots, molt.
Quan parles amb elles, com ho veuen?
— En parlo amb les meves filles des de la consternació. No m’ho puc explicar i elles tampoc. Però n’estan al cas i, per exemple, la meva filla gran, que viu a Viena, ha col·laborat en l'ajuda als exiliats que volien arribar a Catalunya.
No sé si hi ha res del jove que vas ser que els pugui ajudar...
— Jo vaig viure una realitat força diferent. A casa érem un munt de gent i desitjava tenir espai i independència. Les meves filles no ho han necessitat tant. La gran s’ha guanyat prou beques per ser independent sense que ens n’haguem adonat. La segona ha de provar diversos camins i segur que en trobarà algun que no em puc ni imaginar. Cada dia apareixen camps nous per explorar.
Què procures fer per ajudar-les en el món laboral?
— Suposo que les dues es dediquen a les ciències després de veure què donaven les lletres. Potser sí que les he ajudat a l’hora de decidir què no havien d’escollir. Però davant de les meves filles, em sento com un espectador privilegiat. Observo com se’n surten i aplaudeixo.
Feina feta?
— La vida del pare comença quan arribes a casa i deixes la criatura al llit, i descobreixes que no hi ha cap timbre amb una infermera a l’altre extrem. A partir d’aquí, te’n surts com pots durant vint, vint-i-cinc anys. I quan ja volen soles, t’adones que això ha passat massa ràpid, i que no cal que et tornin res, que t’han donat molt més del que tu els has donat. Bé, i també t’adones que et fan mal els genolls i que ja no t’assembles al que surt a les fotos de quan van néixer.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'Camins d'aigua' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Fes clic aquí per adquirir ''Una balada del mar del Nord' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
