Jordi Cervera: “La sensació de control va desapareixent”

A casa tenim una gata de raça chartreux, de 6 anys, la Nora. És afable però un punt feta a la seva.

¿Alguna coincidència amb el gat Roc?

La curiositat. Els gats saben mantenir la distància, tenen una personalitat molt marcada.

¿En teníeu a casa, quan eres petit?

Sí i sempre he cregut que aquest caràcter independent és una de les seves virtuts, encara que faci una mica de ràbia. Recordo que el Joan Perucho tenia una gata que es deia Lluna. S’aixecava, l’agafava, se la posava a la falda, i tantes vegades com l’agafava, la gata marxava. Era molt divertit de veure.

Quin benefici té, per a la família, conviure amb un gat?

Entens que té la seva personalitat, els seus ritmes i, com que no el pots fer canviar encara que ho intentis, això t’ajuda a ser més empàtic i tolerant.

I la teva filla, com és?

D’ella em fascina aquesta capacitat enorme que té de passar de raonar sobre temes amb una maduresa sòlida i ferma, a mirar-se les coses amb la més càlida de les innocències. És una dicotomia fantàstica, sempre sorprenent.

Mirar un fill és com mirar un paisatge anant en tren.

Aquesta sensació de velocitat, de canvi, la tens sempre, i és força estranya. Desitges que passi i, a la vegada, enyores que ja hagi passat. Des del naixement vas cremant etapes a una velocitat que mai pots acabar de digerir. Abandones els biberons, el cotxet... Tot passa com un llamp.

Com has anat canviant la manera de fer de pare?

Tot i que l’evolució és constant, crec que jo abans tenia una sensació més gran de control, de tenir les qüestions bàsiques mínimament acotades. Ara aquesta sensació va desapareixent i, de fet, em porta a canviar la forma de la relació amb ella. Hi ha noves necessitats, noves problemàtiques i nous neguits que acaben sent més complicats de gestionar. Això també m’obliga a un canvi de mentalitat i mirar-m’ho tot amb una perspectiva més oberta, i a tractar-la més de tu a tu.

Als tretze, el gran tema són les amigues. Què li aconselles?

Les reflexions que fem a casa tenen molt a veure, d’entrada, amb el concepte global que no has de fer als altres el que no t’agradaria que et fessin a tu.

Sí, és un gran principi.

A partir d’aquí, depèn dels casos. A vegades podem recomanar-li que s’adapti a les circumstàncies o bé que, en determinats moments, un cop de geni no fa mal. Però sense perdre mai de vista que la ironia i la intel·ligència sempre superaran amb escreix la força i l’insult.

Què la descentra?

Ella té un sentit molt accentuat sobre allò que és just i allò que no ho és, un fet lloable que, de vegades, pot arribar a comportar problemes perquè quan no tothom té el mateix sentit de la justícia és complicat arribar a acords. Una altra cosa que li fa molta ràbia és que a l’hora de treballar en grup alguns no facin res i tots treguin la mateixa nota.

Tots els pares tenim un lema que ens repetim quan ja no podem més. Quin és el teu?

El meu lema potser seria aquest: Bufffff!!