Lluís Llort

“L’educació és un misteri”

Periodista cultural, escriptor i pare del Jou, de 24 anys. Publica ‘Rescat a Katxatxof’ (Barcanova), quart títol de la sèrie ‘Sóc un animal’, coescrita amb Salvador Macip i il·lustrada per Sergi Càmara. Per a lectors a partir de 8 anys

Lluís Llort és periodista i escriptor / MARC ROVIRA Zoom

Sovint admeto, amb certa nostàlgia, que tot ha passat massa ràpid. No tinc la sensació o el record de grans crisis, ni drames ni angoixes. Potser quan començava a sortir de nit amb els amics sí que vaig patir, perquè la nit és perillosa, com ho era a la meva època. Però ja no pateixo gens. Sempre pot passar alguna cosa, però no pots estar sempre patint per tot. És poc pràctic.

Com és ara la relació amb el teu fill?

Fluida, respectuosa, carinyosa i amigable. Hi ha temes sentimentals que no solem tocar. Un cop es delimiten certes parcel·les d’intimitat, cal respectar-les. I no em costa fer-ho. I no parlo només de les relacions amoroses, també de gustos musicals.

La música?

Sí. A ell li fa una mena de vergonya que jo sàpiga què escolta, perquè pensa que jo en sé, de música, i vol evitar sentir-se jutjat -cosa que jo no faria, o no faria gaire-. Però ell se sent més còmode així. No és que amagui el tema, però l’evita.

Consideres important l’humor.

Riem molt. L’humor és un dels ingredients principals que fan possible la bona relació de tots tres a casa. Tant sa mare com jo som canyers, tenim un humor negre i, en el meu cas, amb un punt escatològic que pot arribar a ser gore. Ell va aprendre a filtrar aquestes bromes en el seu entorn, perquè quan feia una broma força rebaixada, els companys de l’escola li deien que era molt bèstia. Va haver d’entendre que el nivell de casa no era per a tots els públics.

Des de l’experiència, quin errors has vist cometre més sovint?

Intentem que els fills facin allò que nosaltres hem fet o que ens hauria agradat fer. En canvi, el que cal és oferir-los la possibilitat de tastar-ho tot, que puguin triar amb coneixement de causa.

¿Ara faries alguna cosa diferent?

És que cada fill surt com surt. He vist amics amb fills que han crescut en el mateix ambient i que són totalment oposats. Allò que funciona amb el gran no funciona amb el petit. Què podries aconsellar? Al final, el més bonic i interessant és anar vivint el misteri de l’educació, anar explorant els territoris on et porta la paternitat.

Com veus que encara el futur la generació del teu fill?

Hi ha de tot, esclar. Els veig amb una certa parsimònia. Fan el que toca, com ara estudiar una carrera i buscar feina mentre es continuen formant, però amb una visió més ianqui.

No sé si t’entenc.

Quan jo era jove volia aconseguir una feina fixa, tenir parella, tenir un pis. En canvi, el meu fill té clar que segurament haurà de canviar de feina sovint, cosa que ja li va bé. O que haurà de marxar a treballar a l’estranger. Ara els nostres fills estan adaptats a una certa volatilitat vital i només fan plans a curt termini.

Cert.

Fa pocs mesos, en una conversa de sobretaula, el Jou va quedar molt sorprès en descobrir que jo, a la seva edat, ja feia dos anys que tenia pis i vivia amb la seva mare. Allò el va fer flipar perquè considera que encara li falta molt per arribar-hi. Ara els fills són de cocció lenta, però no passa res.