Escriptor i pare d’un fill. Autor de Diecisiete cuentos y dos pingüinos i Hasta (casi) 100 bichos (Anaya), presenta Mi familia* (Nórdica), una sorprenent col·lecció d’anècdotes familiars il·lustrada per Elisa Arguilé
— Allò que ens uneix són les paraules i els afectes. La intersecció de tots dos són els records, les anècdotes.
I per a què serveixen les anècdotes familiars?
— Per saber que estàs amb la teva família i no amb la família d’algú altre.
Cada família té la seva mitologia de butxaca. Què cal fer per preservar-la?
— Afegir un detall nou cada cop que s’explica una anècdota, per tal d’enriquir-la. I tant és si el detall afegit no s’acosta a la veritat. Les històries que apareixen al meu llibre són ficció, però des del moment d’escriure-les ja són meves, ja les he patit i gaudit.
El pas del temps converteix tota angoixa en anècdota.
— Ja ho deien els grecs, que a més de iogurts sabien fer tragèdies. Ells deixaven passar el temps. El iogurt seguia sobre la taula i la tragèdia es convertia en comèdia.
Per a què serveix un fill?
— La utilitat d’un fill va canviant amb l’edat. No és el mateix un nadó que un nen de cinc anys, que un jove que ja comença a afaitar-se. Però si vols una resposta que no sigui gaire breu, et diré que un fill serveix per donar-li la culpa d’alguna cosa que no sigui gaire greu, per estimar-lo, per tal de poder veure part dels teus defectes, per educar-lo i per arribar a final de mes força just.
I un pare o una mare, per a què serveixen?
— Si pogués respondre’t aquesta pregunta, estaria fent classes en alguna universitat americana, a Nebraska. O a Iowa. Tot just sé per a què serveixo jo; per a ben poc. I també sé per a què serveix el meu pare: per poder-me entendre una mica més, per saber què és allò que no he de fer i, sobretot, per saber d’on vinc.
Quan recordes la teva història familiar, què creus que pot resultar especialment útil al teu fill?
— Veig moltes coses. El respecte, per exemple. "Venim d’aquí", li dic.
L’educació és un mite?
— La vida és un mite. A partir d’aquí... tots ens anem construint dia a dia. Som com dents de serra. Allò que és important és saber on ets, si a dalt o a baix. I saber-ne aprendre quan et desconstrueixes.
Pot ser que els fills siguin més pares que els pares?
— Cada dia tots els fills fem de pares dels nostres pares. Uns més i d’altres menys.
Què podem fer amb les emocions que no ens agraden?
— Vaig apuntar-me a un curset sobre el tema, em vaig gastar els diners i, vols saber què vaig aprendre? Doncs que no m’hi hauria d’haver apuntat. I és que totes les emocions, la frustració, la ira, el mal humor... no cal que siguin explicades, cal que siguin viscudes en primera persona. O llegides, i d’això se’n diu un llibre.
Els nens fugen de la infància. Ser nen no interessa a cap nen.
— Ser nen està mal vist pels adults que són idiotes, però un nen és alguna cosa que frega el miracle. És cert que volen fugir, però perquè creuen haver vist el conill que Alícia sí que va veure.
Què t’ha dit el teu fill que t’hagi fet pensar?
— El cert és que el meu fill, com tots els de la seva generació, intenta trencar aquesta distància entre pares i fills que sempre ha existit. Ell, de tant en tant, em diu que m’espavili. "Espavila, Daniel", em diu. I jo que no espavilo.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'Mi familia' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
