Christian Inaraja: "Hauríem de ser com els nens"

Il·lustrador i pare de la Dora i el Màxim, de 16 i 13 anys. Entre altres, ha guanyat dos premis Junceda. Ara publica el conte La sort d’en Murfi (ed. Edebé), escrit per Pep Molist, una història sobre com la mala sort pot convertir-se en bona.

— Som éssers efímers. Ara hi som i ara ja no. Per tant, tots els drames, petits o grans, els encaixo amb resignació i tirant endavant, no cal que ens flagel·lem pel que fem malament. De fet, això ho he descobert dels fills. 

Però els fills són els primers a fer un drama de tot.

— Els drames dels fills sovint són les notes o les baralles amb els amics, així que no n'hi ha per a tant. I els drames familiars són moments d'histèria col·lectiva que es desinflen de seguida, i tampoc n'hi ha per a tant. Ep, parlo dels petits drames. Els grans deuen ser més difícils de gestionar.

Al conte La sort d’en Murfi algunes coses que semblen dolentes acaben sent bones. 

— Tot són oportunitats. Quan els fills eren petits, vaig tenir l'oportunitat de conèixer altres pares i mares que no hagués conegut mai només perquè eren pares de la mateixa classe. Ara que són adolescents, tinc l'oportunitat de conèixer nous barris qualsevol dissabte al matí que m'he de desplaçar a una ciutat perifèrica per dur el fill a un partit de bàsquet. M'assec a fer un cafè o una copa de vi en un bar on segurament no tornaré mai. Són oportunitats minses, però són oportunitats.

Per què els nens deixen de dibuixar i pintar?

— Ho deixen quan deixen de ser nens perquè, d'alguna manera, els ensenyem que el dibuix és una cosa seriosa, que requereix uns coneixements, una tècnica, un aprenentatge, i segurament no és així. Això és el que intento desaprendre com a il·lustrador. Cal tornar a gaudir com un nen del dibuix, sense pretensions, sense objectius concrets. Els hem d'explicar que l'activitat artística és per gaudir-ne i no per patir-la. Potser els adolescents deixen de banda el dibuix o la lectura, però mantenen alguns trets de la infantesa, com és la lògica radical, que en definitiva és l'obvietat. 

Potser sí que els pares no veiem les coses òbvies.

— Els adults ens ofusquem amb teories, subterfugis, tabús i doctrines vàries que ens compliquen l'existència per no traçar un camí directe a les coses i els fets. Quan el dia abans d'un examen el meu fill em diu "Primer bereno, després quedo una estona amb els amics, després em dutxo i després de sopar ja estudiaré cinc minuts", té tota la raó del món. És més important quedar amb els amics o sopar que no aprendre's una equació que segurament mai més necessitarà. I amb tot això no vull dir que no cregui en l'aprenentatge, en el que no crec gaire és en el sistema educatiu.

Com definiries la mena de pare que ets?

— M'he passat tota la vida intentant recuperar la meva infantesa i sovint actuo com un nen. Així que intento aprendre dels fills tot el que puc. Em deixo portar per les seves idees o ocurrències. Molta gent pot pensar que en cada edat ens hem de comportar d'una manera, però penso que hauríem de ser com els nens: ingenus, sincers, directes i amb ganes de jugar.

I com es concreta, això?

— Si els fills m’ho demanen, soc el primer que puc deixar-ho tot per anar a passejar en bici o per posar-nos a muntar l’Scalextric. Per a mi, això també és més important que la feina.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'La sort d'en Murfi' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.