Albert Figueras: “Que els fills surtin del guió”

Quan la meva filla només tenia 10 anys, érem en un parc temàtic, en un país estranger. Es volia comprar una cosa, li vaig donar diners i li vaig dir “Ves-hi, t’espero en aquest banc”. Al cap d’una estona va tornar amb el que volia i el canvi correcte. Havia superat amb èxit la barrera d’un idioma que desconeixia. Moments així, quan descobreixes que els fills caminen cap a la independència, et fan sentir bé.

I veure’t feliç encara la devia fer sentir més orgullosa.

Jo he sigut un pare de presència intermitent. És el que acostuma a passar quan et separes.

Quina edat tenien els fills?

10 i 12 anys. Un temps després, vaig començar a conviure amb els antenats, de 14 i 16...

Antenats? No havia sentit mai aquesta paraula.

M’agrada més que fillastres. Quan vaig començar a conviure-hi vaig comprendre la importància de tot el que transmets a un fill durant els seus primers set o vuit anys, i de la gran dificultat de voler ajustar coses després.

Sovint els fills no mostren davant dels pares el que han après d’ells.

Cert. D’això te n’adones quan parlen amb amics o amb les parelles. De sobte, t’adones que estan fent servir un raonament que forma part de la teva manera de pensar o de fer. I el que em sembla més interessant és que no és una simple imitació, sinó que el raonament o la manera de fer està matisada, enriquida per la seva personalitat.

És una sensació agradable.

Fins i tot escoltant la versió que fan els teus fills de les teves opinions, t’adones que podries mirar-te les coses des d’una perspectiva diferent. Un fill et recorda que, segons des d’on et miris el món, la percepció canvia i això és una vacuna contra el que creiem que són veritats universals.

Quina és la part dura de tenir fills de vint anys?

Des de fa un temps, el món laboral és especialment dur amb ells. Creixen i es formen per poder aixecar el vol amb la màxima llibertat possible i es troben una pista d’enlairament plena de rocs i obstacles en forma de contractes ultracurts i tota mena de precarietats.

I què proposes?

Que els animem a atrevir-se a dubtar, perquè és el primer pas per obrir les portes i les finestres que et vas trobant tancades. El segon pas és gosar treure el cap per la finestra per tafanejar què hi ha més enllà. Cal que els fills surtin del guió perquè puguin descobrir la seva creativitat i sentir el plaer que això produeix.

Els pares volem planificar-ho tot.

Però, curiosament, les millors coses acostumes a trobar-les sense planificar-les, quan les circumstàncies t’obliguen a moure’t i sortir de la teva rutina.

Demanem als fills que planifiquin, però ¿hem planificat gaire nosaltres la paternitat?

Just per això cal deixar que els fills segueixin el seu propi instint. I des de ben petits cal insistir en una idea fonamental: perdre la por a pensar de manera diferent, a qüestionar les coses que semblen normals o evidents. Cal fer que sentin el plaer de preguntar-se ¿per què no això?, que comencin a pensar dient-se “I si...”