Nicolau Dols

“Ningú no ensenya, tothom aprèn”

Poeta, filòleg i pare de l’Antònia Maria i el Bernat Josep, de 21 i 18 anys. Esperantista, és professor de la UIB i acaba de publicar el poemari ‘Feliç’ (Godall). Si no sou lectors de poesia, aquest és un llibre preciós per començar a ser-ho

Nicolau Dols és poeta i filòleg / MARC ROVIRA Zoom

Hi ha un vers de Blai Bonet que m’agrada molt: “Mira’m: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil·litat”. Crec que la felicitat no té a veure amb molts conceptes i emocions que hi atribuïm normalment, com l’eufòria, la rialla, la satisfacció immediata...

Què és, doncs, segons tu?

Una manera d’estar en el món serenament. Prendre consciència de tot el que passa, però sense deixar que ens anul·li ni ens dirigeixi. Situar-nos per damunt les coses, actuar quan podem canviar-les, adaptar-nos-hi quan això és del tot impossible.

¿Recordes alguna conversa recent amb algun dels fills sobre la felicitat?

-Em publiquen un llibre de poesia.

-Ah, sí? I com es diu?

- Feliç.

-Feliç? Tu?

La meva filla em diu que per a ella la felicitat són moments. És el que ha de contestar una persona de la seva edat. Jo també ho pensava i ho deia. Tenc la sensació que això als joves els costa entendre-ho. Cal perspectiva i experiència per sospesar el que ens passa. En canvi, veig serenitat i benestar en les cares de moltes persones grans. I qualcú pot dir: “Quin descobriment, això no és res més que la vida”. Vet aquí: la felicitat és la vida.

No he trobat en els teus poemes cap referència a l’experiència de pare.

Intent que la meva poesia no estigui vinculada a fets concrets de la meva vida. Som pudorós en això. Ben igual que a un novel·lista no li demanam que hagi fet d’espia, astronauta o banquer. Deixa’m dir-te un dels poemes...

Si us plau.

“El plaer més senzill, el sol plaer, / cada dia del món que t’acompanyi: / el perfum de la pluja de l’agost, / el so dels grills brodant un vel de fosca, / i un frec suau de seda de bedoll / que t’ompli de calfreds la pell de l’ànima. // Feliç aquell qui troba en cada cosa / les arrels poderoses del que és bell / i bo, i necessari, i en gaudeix”. ¿No és tot això el consell que un pare ha de donar a un fill? Si les meves experiències mai traspuen pels meus versos, l’experiència de pare amb tot el que comporta de records i desigs, en deu ser indestriable. Com en aquest vers i en un bon grapat, com aquells que conviden a gaudir de la vida i fugir del desànim.

Sovint els fills no són feliços.

Això de créixer no és fàcil. Hi ha por, soledat i decepcions. Com també hi ha rialles, amistat i alegries. I cal no donar massa importància ni a un costat ni a l’altre. Però ja n’hi podem posar, de paraules i explicacions, a tot això, que serveixen de ben poc. És difícil raonar en certes ocasions. Docent com som, sempre he pensat que ningú no ensenya i tothom aprèn. L’explicació és que no hi ha ensenyaments explícits i sí molt d’aprenentatge per observació.

Explica’m un moment preciós.

És extraordinàriament difícil fixar-se en una anècdota.

I per què no la demanes a un dels fills? Truca-li.

(Una estona més tard.) El Bernat em recorda un petit drama acadèmic que va viure. Li he dit: “Això trobes preciós? Tant com ens vares fer patir!” “Va ser preciós el suport que em donàreu ma mare i tu”.