Thaïs Gutiérrez: “El plor d’un nen incomoda més”

El teletreball amb nens a casa és una trampa. No pots fer bé ni una cosa ni l’altra, no arribem a res, però hi ha moments divertits. Al gran li agrada espiar les videotrucades i va fent comentaris divertits sobre el que anem dient. El petit, en canvi, els ha agafat una mania terrible. Quan a l’ordinador s’activa la càmera, ràpidament s’amaga sota la meva samarreta.

Què estàs aconseguint aquests dies, com a mare?

El confinament m’està servint per millorar la paciència. No és un dels meus punts forts, però m’he proposat ser pacient i hi ha dies que ho aconsegueixo, d’altres no. La paciència és una gran virtut amb els nens, ajuda a resoldre millor els conflictes. També dono moltes voltes a les coses. Cada conflicte o baralla l’analitzo després i penso com ho hauria pogut resoldre millor. Sempre m’acabo sentint una mica culpable per no haver-ho fet prou bé.

Com veus els nens?

M’al·lucina la seva capacitat d’estar tantes setmanes tancats a casa i portar-ho francament bé, d’haver-ho encaixat i haver-se adaptat a aquesta situació amb un somriure.

Què és la masculinitat tòxica?

Les normes no escrites que dicten com ha de ser un home i, per tant, un nen. Ha de ser fort, valent, no plorar, no mostrar sentiments, feblesa o debilitat, i rebutjar tot el que sigui femení.

Escrius el llibre quan t’adones que és un perill per als teus fills.

És un perill perquè els pressiona i castiga si no compleixen aquestes normes no escrites. Això provoca patiment. Fa que molts nens, per ser acceptats, renunciïn a ser com són, que perdin la seva autenticitat i per tant no puguin ser lliures. Però també perjudica les nenes perquè s’han d’acostumar a compartir la vida amb alguns nens que reneguen de tot el que és femení.

Explica’m una d’aquestes situacions viscudes.

Un estiu, el gran no volia anar a un casal perquè no hi coneixia absolutament ningú. Es va posar a plorar i no hi volia entrar de cap manera. Vaig intentar calmar-lo però feia tard a la feina i els monitors van intervenir. Llavors, tots alhora, com un mantra, li van començar a repetir que no podia plorar, que allò era de nens petits. Li deien una vegada i una altra que aquella emoció que estava expressant, tan normal, era negativa i que l’havia d’amagar.

I com va acabar?

Se’l van endur mentre ell es repetia ben fluixet: “No ploris, no ploris”. Em va fer molta pena i vaig tenir la sensació que no ho estàvem fent gens bé tots plegats: jo no tenia temps per ajudar-lo a gestionar aquella emoció i els monitors li repetien que no plorés com si això fos dolent. Potser l’hauríem d’haver deixat plorar i s’hauria calmat més ràpid. Un expert em va dir que ens incomoda més el plor d’un nen que el d’una nena. Als nens, de ben petits, els diem que no plorin. Aquell dia tots plegats vam caure en aquesta trampa.

Què t’ha fet riure, últimament?

Una ximpleria que demostra que els nens no controlen gaire el temps, i menys durant el confinament. Sovint, encara que siguin les 11 del matí o les 7 de la tarda, algun dels dos se m’acosta i em pregunta: “Avui ja hem dinat?”