Psicòloga, professora, escriptora i mare de l’Adriel, el Marc i la Yuna, de 14, 12 i 10 anys. Té llibres traduïts a 18 idiomes i publica 'Mapa para educar hijos felices'* (Vergara), un bon manual sobre el desenvolupament dels fills.
— Fa poc el fill mitjà es va trencar el braç per segona vegada i el van haver de tornar a operar. Quan passa això les mostres d'amor es multipliquen. Cal acompanyar-lo al metge, procurar que no pateixi o ajudar-lo a vestir-se. I cal abraçar-lo i fer-li petons tota l'estona. Jo l’he mirat als ulls i li he dit que era una de les coses més importants de la meva vida, que l'admirava per com ho estava encaixant tot. Això és amor.
Passa que donem per fet que els estimem tant que ni els ho diem.
— No tots els pares mostrem l'amor de la mateixa manera, i en alguns casos seria bo que l’afecte fos més palpable i freqüent. Un nen que se sent estimat i se sent protegit, té l'autoestima alta, és més autònom i perd abans les pors evolutives.
Digues un aspecte que treballis especialment amb cada fill.
— Amb el gran em centro en la comunicació. Amb l'adolescència he vist que explica menys coses. He de respectar que tingui menys ganes de parlar, però em preocupa que si em necessita no m’ho demani. Amb el mitjà vivim un moment tranquil i seguim reforçant el pensament positiu. Amb la petita treballem l'expressió de les emocions. A vegades li costa admetre que està trista, o esclata massa de pressa, o no sap dir què li passa.
Volem fills amb molta autoestima i també que siguin obedients. No és una contradicció?
— No crec que l'autoestima positiva tingui relació directa amb la desobediència o qüestionar les normes. Quan comptem amb els nens per definir les normes per a la convivència, justament estem potenciant la seva autoestima positiva. Els meus fills es porten bé a classe no perquè siguin obedients, sinó perquè tenen uns valors que fan que respectin els professors i els altres, perquè entenen els motius de les regles.
Consideres els contes una eina molt poderosa.
— Quan vaig obrir la meva consulta, vaig rebre el meu primer pacient. Era un nen de 7 anys. Vam tenir una primera sessió i el petit no responia a cap pregunta. Em vaig quedar amb una gran sensació de fracàs. No havia estat capaç de traspassar la barrera entre el nen i jo. Tenia una setmana per trobar una nova estratègia, així que em vaig posar a escriure un conte.
I com va anar?
— Ens vam asseure tots dos a terra envoltats de coixins i l’hi vaig llegir. Els ulls del nen van començar a brillar i em va dir: "Li passa el mateix que a mi!". De cop i volta, tenia moltes ganes de parlar. La barrera invisible es va esfumar i vam poder parlar del seu problema i treballar-lo.
Saps que m’agraden molt les anècdotes?
— Quan el mitjà tenia set anys, ens va dir que volia viatjar a la Xina en bicicleta, així que es va començar a preparar la motxilla, tot i que tenia previst anar i tornar el mateix dia.
És molt bona, aquesta.
— La petita, quan tenia sis anys, em va dir: "Mama, crec que tinc poders màgics, perquè quan algú em parla soc capaç de pensar en una altra cosa".
I del gran?
— El gran, quan tenia uns vuit anys, em va dir que a l'hora del pati se sentia una mica trist. Es va posar a fer voltes i més voltes fins que estava tan trist que es va posar a ploure.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir Mapa para educar hijos felices a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
