Família 05/12/2020

Raquel López: “L’embaràs dura quatre trimestres”

3 min
“L’embaràs dura quatre trimestres”

En cada mare, el part i el postpart són diferents. El primer cop que vaig veure el meu fill, el més fort que vaig sentir va ser tranquil·litat. Vaig sentir com plorava, vaig veure que tenia deu ditets i que em buscava el pit. Vaig sentir una calma immensa. Ho havia aconseguit. El meu fill estava bé. Després, dia a dia, el meu amor anava creixent. Però al mateix temps creixia dins meu la por, de no fer-ho prou bé, que em passés alguna cosa i no el pogués cuidar, de no recuperar-me físicament o emocionalment.

El postpart sol ser dur, oi?

És un procés complicat en què la solitud, la incomprensió i la culpa ens persegueixen.

Culpa? De què?

Continua sent un tabú sentir dir a una mare amb un nadó als braços que se sent trista. Ens xoca massa. ¿Com pot ser que no siguis feliç si estàs bé i tens el teu fill al costat? És inadmissible. Però és al revés. Esclar que tens dret a sentir-te trista. La vida d’una dona que acaba de tenir un fill pateix tota mena de canvis i hem de respectar el temps que necessiti per gestionar-ho tot. Són moltes coses.

Què cal fer?

Doncs deixar de mirar tanta estona la criatura i mirar una mica més la mare, que és qui necessita suport i ajuda. La mare és la gran oblidada del postpart i és qui necessita més atenció. Li hem d’oferir el nostre suport incondicional. Hi hem de parlar. L’hem d’escoltar.

Dius en el llibre que l’embaràs dura no tres trimestres sinó quatre.

El quart trimestre és el postpart, tot i que crec que s’allarga ben bé fins a un any. Cal recuperar moltes coses, i no em refereixo només a nivell físic. Parlo també de refer la relació amb la teva parella, amb la teva feina, amb el teu cos, fins i tot amb casa teva. En tot cal establir un nou ordre que et permeti retrobar el control i la calma.

En aquest quart trimestre, palplantat en un racó de l’habitació, hi sol haver un tercer personatge totalment perplex que és el pare.

Tens raó, i he de reconèixer que, en el meu cas, no ho vaig fer gens bé. Per a la parella també és molt complicat trobar el seu lloc. Recordo haver-li dit coses molt gruixudes.

Gruixudes com ara què?

“Aquí m’hi sobres”. “No m’agrades”. Ara, quan ho recordem, ens en riem, però em continua posant els pèls de punta tot allò que li vaig dir. Però sentia que no m’ajudava, que no em donava el que jo necessitava. És més, estava fermament convençuda que només afegia més i més problemes. Realment ho creia. Amb el temps vaig entendre que les hormones i les hores de son acumulades no facilitaven les coses.

Quina frase et repeteixes quan ja no pots més?

Una que em va dir una bona amiga: “Raquel, ofereix sempre molt amor i sigues agraïda amb la vida”.

De les moltes coses que et devia dir ahir el teu fill, quina et va fer riure?

Quan el vaig anar a recollir a l’escola, se’m va acostar amb un somriure i em va dir que ja sabia quin era l’últim número. M’ho va dir amb uns ulls ben oberts que li brillaven.

stats