Bea Galán

“Hem de deixar de córrer”

Professora de castellà i alemany, traductora literària i mare de la Berta i la Xana, de 16 i 14 anys. La parella té quatre fills d’entre 17 i 11. Publica ‘Us vull explicar una cosa. Carta d’una mestra als seus alumnes després del confinament’ (Columna/Destino)

Bea Galán és professora / FRANCESC MELCION Zoom

Aquest confinament ha sigut una experiència increïble. A casa hem fet de tot: esport, jocs, deures, cuina, sobretaules infinites, pel·lis amb cinefòrum, tik-toks, lectura, manualitats...

Has estat tres mesos tancada amb sis criatures.

També és veritat que el fet de ser vuit una setmana i dos la setmana següent ho feia més àgil i entretingut. A mi, en circumstàncies normals, els caps de setmana em resulten esgotadors: cal quadrar horaris de quatre partits de futbol, un de bàsquet, un de vòlei i de tant en tant alguna competició o festival de patinatge

Uf!

Per això el confinament ens va regalar uns mesos de pau i contenció d’allò més agradable. Per al meu home i per a mi va ser un descans no haver d’estar tot el dia amunt i avall.

Algun secret per no parar boig?

El meu home m’ha ensenyat a no ser intervencionista. Abans, quan les meves dues filles es barallaven, jo em posava al mig i les alliçonava intentant que canviessin d’actitud, però ho feia de manera que al final era jo qui acabava enfadada amb totes dues i elles no trigaven més de cinc minuts a tornar a jugar juntes. És millor observar més i no intervenir.

En el llibre expliques que no acceptes d’un alumne un “No ho sé”. Amb els fills tampoc?

Fa molta falta treballar la introspecció. El veritable factor diferencial entre les persones el marca la nostra capacitat de reflexió, la serenitat, la profunditat. Hem de deixar de córrer i ser capaços de fer-nos preguntes. El que passa és que normalment no tenim ni temps ni ganes, i davant d’una pregunta sobre nosaltres mateixos responem “No ho sé”. No la compro. Acostuma a ser el refugi de la mandra que fa pensar una resposta més elaborada i sincera.

Al llibre també parles del teu germà.

Quan al Jano li van dir que tenia ELA, les meves filles tenien sis i vuit anys, i quan va morir en tenien onze i tretze. Elles havien conegut un oncle i padrí superesportista, supergraciós i superjuganer. Totes dues l’adoraven.

El meu condol.

Durant cinc anys el Jano va anar perdent facultats: primer la mobilitat de les cames, després la dels braços, la parla, les mans, la deglució, el coll... i finalment la respiració. Va ser un procés duríssim, injust i inhumà que, malgrat la valentia del meu germà, ens va provocar a tots un dolor i una pena infinits.

Què recordes de preciós de tot aquell temps?

Les meves filles li agafaven les mans, quan ell ja no les podia moure. Li feien abraçades llarguíssimes quan ell ja només podia respondre amb els ulls. Era impressionant veure’l sempre amb algun dels seus fills damunt la cadira de rodes, fent-li carícies als braços o ajudant-lo a beure aigua.

Els nens semblen resistir més el dolor.

M’impressiona que parlin d’ell en present. Diuen “ Jano no opina lo mismo ” o “ A Jano le parece bien ”. Parlen com si les pogués sentir. Li diuen “ Jopé, Jano, te echo de menos ”. És per això que segueix viu. El seu amor encara dura. Les meves filles i els fills del meu home ho han entès.