Així fa de mare
Criatures 03/03/2021

M. Mercè Cuartiella: "Sent mare tornes a passar per tot"

3 min
M. Mercè Curatiella és escriptora

Escriptora i mare del Marc i la Miranda, de 25 i 22 anys. Guanyadora dels premis Llibreter 2012 i Mercè Rodoreda 2014, publica ‘Un món sobre l’Oriol Gante’ (Rosa dels Vents), una novel·la sobre el buit deixat per una mort sobtada

— Quan els nens eren petits, tenia un somni recurrent que potser altres mares han tingut. Ens trobàvem en una multitud i els nens se’m perdien. La sensació d’angoixa era tal que m’acabava despertant. A mesura que els nens creixien i s’anaven fent independents, vaig deixar de tenir aquest malson. I és que arriba un moment que els fills prenen les seves decisions, que sovint tu no entens ni comparteixes, i t’has de retirar perquè aquella ja no és la teva vida. Pots estar a la rereguarda per aconsellar, acompanyar i consolar, però ja no decideixes. 

Com van marxar de casa, els teus?

— Per als que vivim a comarques, aquest moment sovint arriba als divuit anys, quan els fills marxen a estudiar a una altra ciutat. Quan passen el curs a fora, la relació es transforma. Es converteixen en adults. Es fan responsables en un àmbit pràctic. Aprenen a no dependre de tu. I pots tenir-hi converses serioses, no estar-hi d’acord sense enfadar-vos. Es fan grans a ulls veients.

Què hi ha de tu com a mare a ‘Un món sobre l’Oriol Gante’?

— Les relacions familiars són un tema important en la meva narrativa. A la novel·la hi ha mares que no van poder cuidar els fills perquè van morir, mares que van acceptar cuidar els fills d’altres perquè no necessitaven tenir-ne de propis i mares que no tenen ni idea de com posar-se a fer de mares. Jo no en soc cap, però penso que les entenc a totes.

Amb els fills, què t’ha resultat més difícil del que imaginaves?

— Una de les coses que no havia previst era que sent mare tornaria a passar per totes les angoixes de la creixença, aquest cop per via interposada. 

A quines angoixes et refereixes?

— He tornat a patir pels fills quan es barallaven amb els amics, o si els agradava algú que no els feia cas, o si no se sentien a gust a l’escola, o si no sabien què volien estudiar. Aquestes eren coses que jo considerava superades i que van tornar a aparèixer quan els va tocar als meus fills viure-les. Creia que ho podria observar tot plegat amb més serenitat, però la veritat és que no va ser així. No m’esperava patir tant veient com havien d’encarar sols els seus propis reptes.

I què ha acabat sent més fàcil del previst?

— Quan era una mare jove, m’amoïnava pensar si sabria veure quan els nens estarien preparats per fer les coses sense supervisió. Quan podrien anar sols a l’escola, quan podrien sortir de nit, si sabria acompanyar-los en processos complexos com el descobriment de la sexualitat o la construcció de la pròpia identitat. 

I al final...

— Al final tot això s’ha resolt per si mateix, ha arribat sense que ens n’adonéssim. Un dia van anar sols a escola, van anar a una festa o es van enamorar sense programació i sense avís. Va sorgir, va passar i ho vam saber tutelar sense problemes especials.

Quina frase repeteixes sempre?

— Sovint atribuïen les seves petites desgràcies a la mala sort i una frase que els deia i que els feia molta ràbia és que "el 90% de les coses que et passen són conseqüència directa dels teus actes". Ara el fill gran la fa servir sovint amb els amics.

stats