Especialista en autonomia i qualitat de vida de persones dependents i mare de l’Olga, el Fernando i la Marta, de 18, 9 i 7 anys. Publica ‘Aprendiendo a cuidar. Una guía para afrontar con eficacia el cuidado de los demás’ (Larousse)
— Per cuidar persones dependents no n’hi ha prou amb tenir bona voluntat. Cal aprendre a fer-ho de manera que no ens trenqui la vida, evitant crear situacions tòxiques. Per exemple, cal saber aprofitar la més mínima capacitat d’autonomia de la persona que cuidem i motivar-la a fer sola tot allò que pot fer. Cuidar massa pot ser tòxic. Es pot produir una mena de síndrome d’Estocolm, en què el cuidador es converteix en dependent de la persona que cuida.
Ens fa vertigen la idea de quedar lligats a algú a qui hem de cuidar.
— Cuidar una persona dependent produeix una barreja de sentiments contradictoris. D’una banda hi ha una càrrega física i emocional molt gran, i de l’altra, quan la situació està controlada, sentim la felicitat del deure complert. Cada minut de somriure i agraïment ens omple el cor, però cal aprendre a descobrir aquests moments.
¿És a la teva família, on vas començar a aprendre a cuidar?
— Jo tinc una discapacitat de naixement. Per un defecte congènit, una cama no em va créixer i sempre he hagut de caminar amb una pròtesi. A casa érem una família nombrosa i vam tenir la sort de viure amb una colla de dones, amb una àvia, dues tietes solteres i una de viuda. Totes em van cuidar i van aconseguir que, malgrat moltes intervencions quirúrgiques que m’interrompien els estudis, finalment pogués fer una una vida autònoma. En vaig aprendre molt, d’elles.
I potser et va tocar cuidar-les?
— Sí. Es van anar fent grans i amb la meva mare i les meves germanes vam fer el possible per cuidar-les tan bé com ens havien cuidat. Però la vida continua.
Esclar. Per què ho dius?
— Perquè quan la meva filla tenia només dos anys, jo vaig patir un episodi neurològic complex que va acabar sent diagnosticat com la malaltia de Parkinson. Així que vaig haver de deixar la meva professió i dedicar-me en cos i ànima a cuidar-me a mi mateixa, a més a més de la meva família. Em vaig trobar al mateix temps amb fills petits i amb pares octogenaris.
Uf. Com te’n vas sortir?
— Entenent que has d’aprendre a administrar les teves forces. La meva malaltia és degenerativa i la força se’m va anar esgotant. L’enteresa inicial es va convertir en estoïcisme, i l’estoïcisme en esgotament i mal caràcter. Així que vaig haver de posar en pràctica allò que havia après. Cuidar els meus fills i els meus pares no podia ser una tortura, de manera que vaig descarregar la motxilla i la vaig repartir amb els germans. També vam buscar ajuda externa. Està bé que avancem cap a un model d’atenció externa i professionalitzada.
¿Has après, d’algun dels teus fills, alguna manera de cuidar?
— La petita és la més empàtica. La malaltia ha fet que la gran s’hagi tornat molt independent. I el mitjà, com tots els mitjans, reclama molta atenció. La petita és qui més m’acompanya, sovint de manera subtil. Em dona afecte quan em veu més fluixa d’ànims. És molt observadora i això em transmet una gran seguretat.
Quina frase acostumes a repetir?
— Per ser algú de profit, cal començar el dia fent-se el llit.
