Lolita Bosch: “Els adults no som exemple de res”

Viatgem molt, passem molt de temps amb la motxilla, anant pel tercer món. La meva filla es mou igual per Barcelona que per l’Índia. Crec que el Tercer Món ens educa molt. Als vint anys me n’hi vaig anar; allà tenen molt clar coses com ara que cal salvar la comunitat. La duresa i la dificultat et donen saviesa, et fan conviure contínuament amb el que és fonamental. Al Tercer Món no estàs per a gaires bajanades.

Què t’ha ensenyat ser mare?

A no dubtar, a saber que hi ha situacions que cal resoldre en el moment. M’ha donat una claredat, la capacitat d’anar directament al que cal fer, sense miraments. La maternitat és aquesta clarividència. Ara em refio més de l’instint que de l’enteniment. Puc decidir amb més facilitat què m’interessa i què no.

Com és viatjar amb una nena de nou anys?

Viatjar amb ella és esperançador, divertit, just, honest. Veu un món ple de màgia. No percep aquesta mena d’apocalipsi diària en què vivim al Primer Món. Quan ets al Tercer Món no et queixes si t’has d’esperar una hora a la sala d’espera d’un hospital. Això només passa aquí, i ho trobo inconcebible. No ens adonem dels mil privilegis que tenim pel fet de ser europeus.

Què cal canviar de la manera com tractem els fills?

És indigne fer-los creure que viuen en una etapa transitòria, en un temps d’espera fins que siguin adults. Si els adults deixéssim de fer veure que sabem tantes coses, la societat seria molt millor. Kafka deia: «¿Voleu veure com seria un món perfecte? Mireu les nenes i els nens». Els adults ens passem la vida dient què s’ha de fer i què no, i després resulta que ens comprem roba feta per nenes a Bangladesh en condició d’esclavatge, o no deixem entrar 200.000 refugiats, o tenim presos polítics i no passa res.

Tothom critica els adolescents menys tu.

Em cauen molt bé, els adolescents. És una malaltia que tinc. M’encanten. Tenen aquesta passió i dignitat, una coherència radical que em fascina. Els tractem contínuament amb condescendència, els perdonem la vida repetint sempre que nosaltres ja vam passar pel que ells passen. Tot això és desacreditar-los.

Iqual que fan ells amb nosaltres...

A casa mai hem entrat en una relació basada en la queixa, en anar pels racons esbufegant. Les coses es parlen. No em sé relacionar amb algú que per ser adolescent es pensi que es pot comportar com un idiota. Vull ser radicalment honesta amb ells. Els meus fills saben que soc una mare soltera i que el carnet de família monoparental cada cop serveix per a menys coses, que costa guanyar diners.

Explica’m una història que surti al llibre.

La Faustina havia acabat de ser mare quan es va posar en una pastera que intentava anar de la República Dominicana a Puerto Rico. La pastera va quedar a la deriva i la gent que hi anava es va quedar sense aliments. Durant dues setmanes ella va alletar nou persones perdudes al mar i els va salvar la vida gràcies al fet que el seu cos estava preparat per fer-ho. És una història increïble, un exemple brutal del poder immens que pot tenir l’instint maternal.