Il·lustradora i mare de l’Aran, de 20 mesos. Publica Mi silencio* (ed. Kairós) escrit per Blanca Bravo a partir d’una idea seva, sobre una noia que busca tossudament el silenci. www.laiacarrera.com i @lalaiailustra a tw.
— El meu fill va ser prematur. Va néixer a la setmana 36. Encara no hi havia l’estat d’alarma, gairebé no se sentia a parlar del coronavirus i l’hospital funcionava amb normalitat. Abans de parir, vam decidir que no voldríem visites, que els primers quinze dies voldríem estar tranquils i sols. La meva mare i la meva sogra van decidir venir igualment a l’hospital. “Que per alguna raó som les àvies!”, deien. I sort que ho van fer! Al cap de dues setmanes van confinar-nos i ningú va poder visitar-nos fins passat molt temps. El meu pare no va conèixer el nostre fill fins als quatre mesos.
Un moment especial de les primeres hores.
— Just acabat de néixer, es va arrossegar com un cuquet fins al meu pit per començar a mamar. Va ser tan instintiu i animal que em vaig sentir que formava part de la natura.
I de les primeres setmanes.
— L’olor, l’escalfor, el silenci, les mirades, el reconeixement mutu, les emocions a flor de pell, les nostres pells sempre en contacte, la calma i els moviments lents respectant els nostres ritmes. Recordo estar nit i dia despullada, pell amb pell amb el meu nadó i el plaer indescriptible que em produïa olorar el seu caparró. Encara em passa.
També deus recordar coses més dures.
— La pujada de la llet i el mal de pits. Ningú m’ho havia explicat. I les pèrdues de sang i el dolor dels punts quan anava al lavabo. L’aigua de mar per cicatritzar, els banys de farigola. Plorar per les clivelles, plorar per una mastitis, plorar de dolor mentre donava el pit al meu fill. Recordo plorar sense motiu, plorar molt fort, desconsoladament. El patiment perquè el meu fill agafés pes, ja que n’havia perdut bastant. Amb el temps vaig entendre per què diuen això que el puerperi immediat és un període ple de llums i ombres. Vaig comprovar que felicitat i tristesa poden conviure.
Ara, què et preocupa?
— Em resulta complicat acceptar que quan dones vida es fa més present la por a la mort. Cada dia experimento un amor indescriptible, immens, sense límit i incondicional. Però també cada nit sento una por terrible que li pugui succeir alguna cosa al meu fill, que pugui patir, que es pugui morir. I em resulta summament insostenible. És una por terrorífica que no havia experimentat mai. I també el sentiment de culpa.
Parla-me’n.
— Sembla inherent a la condició de mare. Les dones en sabem molt, de culpabilitzar-nos. Portem una autoexigència de generacions i el patriarcat ens cala profundament. De mica en mica, aprenc a ser més compassiva amb mi mateixa.
Com ha evolucionat la parella?
— Se’m fa difícil. Es transforma en quelcom completament diferent. Ens trobo a faltar, sincerament. El que abans era espontani, ara s’ha de programar, fins i tot els moments per mimar-nos, per veure una pel·lícula, per poder xerrar... Ara fem reunions. I la intimitat? És un canvi radical! Però ara valoro més els petits gestos subtils, aquella mirada, aquella carícia.
Què ho paga tot?
— Em commou absolutament quan, de forma espontània, el meu fill em mostra el seu afecte, quan fa una abraçada o un petó.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir 'Mi silencio' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
