ESTHER SECANILLA: “Sovint les altes capacitats s’amaguen”

Corren molts mites sobre els nens amb altes capacitats, com ara que són avorrits, o més febles que els altres, o que són hipersensibles i sempre tenen problemes emocionals i d’adaptació... Tot això fa que sovint sigui comprensible que vulguin passar desapercebuts.

D’entrada, tu parles d’intel·ligències múltiples.

S’han arribat a definir fins a nou tipus d’intel·ligència: lingüística, lògico-matemàtica, musical, corporal-cinestèsica, espacial, interpersonal, intrapersonal, naturalista i existencial.

Existencial també?

Sí. Està relacionada amb la necessitat de qüestionar-nos i buscar respostes, de mirar al nostre interior. En el cas dels meus fills, he intentat que tinguin un refugi intern, que cultivin la possibilitat de connectar amb el seu interior, perquè jo també ho faig. Cal aturar-nos i deixar espais sense fer aparentment res.

Els teus fills ja són grans. Quines reflexions seves t’han sorprès?

N’hi ha una que em va fer pensar en el seu moment. Un dels meus fills, amb altes capacitats, em va dir tot seriós que m’agraïa molt com el vaig educar, que no l’havia educat per ser el millor, ni per ser el que altres esperaven que fos. Pel fet de tenir un supercervell no has d’aspirar a fer grans coses, ni sempre has de destacar en tot. Es tracta de fer el que realment t’agrada.

Quina és la teva experiència com a mare d’un fill amb altes capacitats?

No vaig tenir gaire suport. Depenia molt del centre i, sobretot, del mestre. En alguns cursos sí que vaig trobar mestres implicats, però en altres no donaven importància a les necessitats que comporta tenir un alumne amb altes capacitats. Vaig haver de sentir que no calia fer res, que ja s’espavilaria i trobaria el seu ritme. Era com amagar la realitat en lloc d’afrontar-la. Fins i tot algunes altres famílies no entenien que un alumne amb altes capacitats hagués de rebre una atenció especial. Falten programes en aquest sentit, falta formació dels professionals, falta suport a l’alumne.

En què consisteix fer de mare d’uns fills ja grans?

En seguir sent-hi, seguir dedicant temps per compartir coses que ens agraden, per conversar, seguir escoltant-los.

Què no et resulta fàcil?

Ai! Saber estar-me de fer segons quines preguntes. Acostumo a preguntar molt. Professionalment és fonamental. I com a mare també pregunto, però pots fer que el fill se senti qüestionat. Em fixo molt per veure on és el límit i procuro no traspassar-lo.

Quins són els consells que sempre acaben sortint?

Hi ha una frase que em va dir el meu fill gran que sempre m’ha acompanyat. En moments tristos o difícils me la repeteixo: “Les coses venen, passen i se’n van”.

Ben cert.

Jo els repeteixo que valorin el que fan i a si mateixos. Que agraeixin el que tenen, que es responsabilitzin del que fan, que siguin pacients, que siguin crítics, honestos, sincers, justos tant amb ells com amb els altres. Que abans de prendre una decisió important connectin amb allò més íntim seu. I que somriguin més. Hi ha una paraula que ens diem molt: enjoy.