Anna Ramis Assens: “Una criatura sempre et sorprèn”

Quan un infant petit vol reclamar l’atenció d’un adult es val de la gesticulació i del so, xisclant o plorant. Si no se l’atén aviat -cosa que no vol dir fer el que reclama- anirà apujant el volum. Quan la criatura sistemàticament no és atesa acabarà inhibint les crides d’atenció i el seu desenvolupament s’encallarà.

Cal mirar els més petits.

Acostumo a dir als pares i mares que observin els fills quan no els veuen i no els reclamen. L’eminent psicòloga Carme Thió diu: “Criatura observada, criatura que millora”.

I què passa quan en lloc de mirar els petits mirem el mòbil?

Doncs que les criatures han de competir amb les pantalles per cridar-nos l’atenció. I si això és sistemàtic, ja és més fumut. Els infants veuen que en les pantalles hi ha felicitat perquè ens veuen somriure. Així que ells també volen això que té tant valor per a nosaltres.

Quin és el perill de les pantalles per als més petits?

Les criatures necessiten moure’s i interaccionar amb altres persones per conèixer el món i a ells mateixos. El temps que estan abduïts per una pantalla no els permet fer cap d’aquestes dues coses tan vitals amb les quals es configura la placa base del cervell. Dues hores i mitja amb pantalles abans dels tres anys poden tenir conseqüències en la tonicitat muscular, en retards en el llenguatge o amb dificultats en les relacions. Hi ha un estudi pediàtric molt controvertit que investiga la relació del temps excessiu de pantalles en edats primerenques amb els símptomes de l’autisme.

Escrius “la tranquil·litat i la serenitat són fruit de la previsió”.

És impossible reaccionar amb serenitat a molts reptes que et planteja la convivència amb els fills si abans no has carregat el dipòsit de tranquil·litat i de recursos. Pensa que, per preparat que estiguis, una criatura sempre et sorprèn.

Els fills són màquines de desconcertar.

Una criatura es distreu sola, però quan exhaureix els seus recursos et ve a buscar i et provoca fins que reacciones; i tard o d’hora se t’acaben la paciència i els recursos. És fàcil veure’s desbordat i aleshores les pantalles són el recurs que tots tenim a mà, i en el qual lamentablement caiem més sovint.

Quan els teus fills eren petits, tu què feies?

Acostumava a portar una bossa com la de la Mary Poppins amb paper, llapis de colors, fitxes de Lego, Playmobils, cotxets... I si la circumstància era més llarga, com ara un vol en avió, procurava portar alguna cosa nova que els sorprengués. Recordo un quadern amb adhesius que va tenir molt èxit.

Quins eren els perills llavors?

Tot i que els meus fills van ser dels primers socis del Club Super3, no van veure la tele fins passats els tres anys. Ells jugaven molt amb joguines fetes a casa i, per sort, teníem un pati on van disfrutar moltíssim. De més grans, quan van descobrir els jocs d’ordinador i la Game Boy, vam haver d’establir uns horaris. El primer mòbil no recordo quan el van tenir, segurament quan ja feien el batxillerat. Sí que recordo la primera Play que va tenir el meu fill: se la va comprar quan ja anava a la universitat.